HomeOpinióNi hem après ni aprendrem

Ni hem après ni aprendrem

Imaginem-nos, per uns instants, que la teoria dels camps mòrfics de Sheldrake fos una veritat científica irrefutable i que, conseqüentment, les ments de tots els individus d’una espècie, -inclòs l’home-, s’uneixin per formar part d’un mateix camp morfogenètic que, al seu torn, afectés les ments dels individus, i aquestes a tot el camp planetari. Imaginem-nos doncs, que aquest suplici pandèmic deixés l’empremta que, en circumstàncies racionals, -i amb el permís de Sheldrake-, hauria de deixar en la memòria col·lectiva, i que, finalment, les persones llencessin al contenidor dels residus radioactius l’empallegosa i indigesta “resistiré” per reclamar, a crits i d’una punyetera vegada, un nou model social.

Només d’imaginar-ho ja friso. Lamentablement aquest miratge a  l’horitzó, aquesta il·lusió onírica, no deixarà de ser una entelèquia latent dintre de la més fervorosa esperança i que, de moment, romandrà exhausta i acorralada en un cau sense cap més sortida que l’aniquilació en mans d’una manada de gossos psicòpates. Ens quedarà però, l’enyorança d’un món millor, més solidari, més respectuós en el qual, indistintament de la seva posició, raça o sexe, situa les persones al lloc des del qual els diners, l’avarícia i la cobdícia es guaiten diminutes, quasi imperceptibles. 

El Credo econòmic disfressat de progrés i el cant dels mercaders han estat, -i seran-, els guardians de la veritat social, perversa i mesquina, que ha dominat aquest episodi sanitari que, per altra banda, ja donen per moribund. Certament, al darrere d’un simulat lideratge dels estats, s’hi podien entreveure, a l’estil d’un guió apocalíptic, les fallides empresarials i els dividends dels consells d’administració. La semàntica economiscista ha subjugat els discursos i les dades sobre les quals s’han pres decisions, en el major dels casos, controvertides i òrfenes de sentit comú. Perquè, malgrat la tragèdia, el capital no tolerarà cap lliçó en la seva doctrina liberal més bàsica i tan sols s’avindrà a acatar alguns ínfims aspectes analgèsics de les condicions de treball. A partir d’ara, i després d’aquest experiment social, el mercat, amb més incerteses que mai, esdevindrà més ferotge i implacable. 

Tot i que els sectors primaris i secundaris no han aturat les seves activitats, el terciari, que és el sector amb el qual la casta postfranquista juga al joc dels indicadors econòmics, permet, encara que sigui de manera efímera, que l’atur d’aquesta Espanya de sol i pandereta, baixi i de passada, els salaris es continguin i es perpetuï l’anacronisme de les condicions laborals. La vertiginosa desescalada del confinament, -com si aquest fos un 8.000-, respon així a la necessitat latent del Gobierno per recuperar, a través del turisme, certes estadístiques que, benvingudes siguin, minimitzin el ferotge huracà polític que s’atansa. És una estratègia que, en cas d’un escenari controlat, no implicaria cap perill més enllà del d’altres malalties, però que, en l’actual estat de les coses, -mireu Corea del Sud-, no deixa de ser un xic esbojarrada. La importància del que diem no rau en la mortalitat associada al virus, -que més tard o d’hora es contindrà-, sinó, més aviat, a la seva ingent capacitat de contagi. És un virus altament voraç, promiscu, ràpid i esquiu, gairebé com l’Ibex35. 

Una altra qüestió que, tant de bo i amb permís, -més que improbable-, del mercat immobiliari, caldria replantejar urgentment és l’habitabilitat humana, tot reconeixent, en aquest sentit, que el dimensionament vigent dels espais, tan públics com privats, en molts casos, ha resultat ineficaç i més sufocants que un abonament al festival de Sitges. Caldria renunciar doncs, a l’especulació de la terra, caldria airejar les normes urbanístiques i dissenyar els espais vitals per respirar millor, estimar més i, en definitiva, per sentir-nos més persones.

Parlant de dimensions, una altra qüestió recurrent no deixa de ser el previsible impacte psicològic del distanciament físic que experimentarem en un futur proper. Les persones seguirem trobant-nos al voltant d’una activitat social i la Festa seguirà fins a l’alba dels temps, tot i que les interrelacions dels més conscienciats es veuran alterades sensiblement per uns tics relacionals egoistes. Les abraçades i els petons es limitaran, com actes de supervivència, als cercles més íntims, i ens farem un fart de rentar-nos les mans i d’acariciar compulsivament teclats i diners amb un drap xop de química. La desconfiança, la prudència, l’agraïment superflu i l’exageració dels gestos facials fins a fregar la caricatura, la consolidació de les relacions telemàtiques com a mitjà de contacte predominant provocarà, tot plegat, la sublimació del regne inexpugnable de la nostra seguretat. L’individualisme s’instal·larà en les nostres identitats com un tret psicològic més i, conseqüentment, s’intensificarà la nostra desgraciada capacitat d’estigmatitzar, -o denunciar-, als altres en veure’ls tossir

Però insisteixo que res d’això transformarà el desig metafísic d’un món millor en un estat plenament tangible i sensorial que ens faci una mica més humans. L’Estat espanyol ho sap molt bé, i en aquest cas, mentre el virus depredador recorria tota la xarxa viària radialment hispana, i els cossos armats xuclaven càmera per mossegar un bocí de glòria, al Gobierno de España el que no li ha convingut, ni de bon tros, ha sigut suspendre hipoteques, impostos, lloguers, taxes, ni factures d’electricitat, de gas i aigua.

Nooo. Aquest residu agònic del caciquisme franquista ha optat per jugar amb el recompte de morts i malalts, passejar els uniformes amb llicència per matar i fer-nos creure que som una “nació” superior a les altres desinfectant platges amb lleixiu o fins i tot, maquillant les dades enviades als organismes internacionals. I per si la flipada no fos suficientment surrealista, Espanya, com no podia ser d’altra manera, ha dirigit una orgia mística en la qual s’han alternat els índexs borsaris i el patriotisme sanador amb l’amansiment de la colònia catalana. Al final de tot això, ningú sabrà mai, de manera exacta, quants morts ha provocat el virus, on i quants infectats segueixen, i seguiran, escampant el virus, com que encara no tenim instruccions clares i indiscutibles sobre les mesures de protecció. En definitiva, el desconcert de la població només s’ha superat, en aquesta monarquia, per les narcòtiques performances dels balcons, banderes de dol i l’himne a tot drap. I per si, tot plegat, no fos suficientment neurotitzant, els cadells més creatius de l’autoritat -no s’ha de confondre amb cretins-, ens evangelitzen ara amb un nou mantra per referir-se al dia després: la Nova Normalitat. Que repiquin doncs, les campanes i que corri el nou livemotiv!

La Nova Normalitat neix prematura, com un concepte controvertit, -i em sap greu dir-ho-, exhala anestèsia per tots els seus porus i té la coherència d’un sinistre esquadró de neurones diminutes. Per una banda, i faig ara una ganyota de malfiança i estupefacció, el potent adjectiu “Nova” que, com és sabut, en un context on la neutralitat imperés, sempre incorporaria espurnes lluminoses d’esperança i estimulants dosis de curiositat, perd aquí la seva credibilitat davant l’imponent “Normalitat”, que la neutralitza de manera implacable, i ens situa, -resitua-, al punt de partida. I mentre hi tornem amb la cua enmig les cames, la propaganda infesta dels mitjans servils maquillarà l’estèril Transició de manera que les nostres espantades i crèdules consciències acceptaran que els canvis reals són, realment, inabastables. I així, la Nova Normalitat apadrinada per Davos, -no en tingueu cap dubte-, es posarà la mascareta per no perdre poder de decisió i s’atiparà amb la carronya del nostre somni. En definitiva, un ideari continuista amb petits matisos estètics que només afectarà, com sempre i per tota l’eternitat, la part baixa. – i majoritària -, de l’escala social.

Ara per acabar, descartarem els camps mòrfics de Sheldrake, i com si ens diluíssim en una banyera de cava espentejant, gaudirem, com nens estripant embolcalls de paper o com babaus que peten bombolles de plàstic translúcid, del retorn a l’èxtasi inicial. Deixem que el fals empoderat, els Hamelins en nòmina i l’uniformat tot poderós ens embolcallin amb l’estanquera i escampin els bocins del somni per l’oceà omnipresent de la resignació dels pobres d’esperit, i postergueu-vos doncs, davant el savi que, en un moment de lucidesa, va dir solemnement allò de: tot ha de canviar perquè res canviï.

Salvador Peiro Morell
sociòleg i mestre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 77 = 80

Últimes notícies