Els darrers anys hem viscut una situació que per a molts podria semblar paradoxal; en paral·lel al creixement de l’independentisme es vivia un retrocés significatiu en l’ús social del català. Un fet que no era nou, perquè ja feia anys que els experts apuntaven aquesta tendència.
Els motius d’aquest retrocés han estat estudiats i exposats de manera recurrent per diferents acadèmics i especialistes, però l’atenció d’institucions i ciutadania per posar-hi remei podríem dir que ha estat minsa, ocupats com estaven amb altres prioritats o objectius.
La nostra història ens ha ensenyat que la llengua catalana no només no disposa d’un Estat propi que la defensi; sinó que en té dos, que li van a la contra. Pel que respecta a Espanya, l’any 2018, per exemple; la Plataforma per la Llengua publicava un informe on es detallaven 139 normatives legislatives discriminatòries amb els catalanoparlants; començant per les que fan referència a l’etiquetatge, i acabant pel mateix Congrés de Diputats on està prohibit parlar en català.
D’altra banda, la batalla que fa anys van declarar contra la immersió lingüística, a partir de 1981 els signants del “Manifiesto de los 2.300”, amb Federico Giménez Losantos al capdavant; posteriorment amplificada per Ciudadanos, el PP i la judicatura, entre molts altres; ha incidit en alguns sectors de la nostra societat. Amb el mateix objectiu Feijoo aquesta setmana anunciava que si arriba al govern espanyol, blindarà per llei el 50% de classes en espanyol a Catalunya
Pel que respecta a la Generalitat de Catalunya, fa anys que no desenvolupa polítiques ambicioses respecte a la normalització, promoció, ús i valorització del català. La darrera campanya institucional que recordo amb cert impacte va ser la de “Dona corda al català”, anys 2005-2007. Veurem si els plans anunciats aquesta legislatura pel Govern comporten un punt d’inflexió, perquè malauradament ja fa massa anys que fem tard.
Ara bé, és just dir que una gran part de la responsabilitat de la situació que viu avui en dia el català és de la mateixa ciutadania. Som nosaltres qui hem de fer-ne l’ús a tot arreu, així com defensar els drets lingüístics, amb totes les eines que tinguem al nostre abast. Una de les més poderoses i eficaces és la nostra actitud davant del consum o adquisició de qualsevol servei o producte. Quina importància donem al fet que aquell producte, empresa o servei respecti la nostra llengua?
La supervivència del català, a diferència del que passa amb altres idiomes, exigeix un grau o un plus de compromís tant amb el seu ús com amb el fet de fer-lo respectar. I aquí la ciutadania tenim molt a dir i molt a fer. Sabem que partim amb desavantatge perquè hi ha moltes normatives espanyoles que ens discriminen als catalanoparlants, però siguem sincers, tampoc nosaltres tenim prou compromís per fer-nos respectar. Si tinguéssim la determinació d’organitzar-nos amb l’acció diària personal i col·lectiva en el consum de molts serveis i productes podríem revertir aquesta situació, potser no per la part legal però si per la pressió a les empreses.
Tenim un exemple recent que exemplifica molt bé aquesta mancança. La lingüista Carme Junyent impulsà una campanya on es demanava a tothom que es donés de baixa de Netflix el dia 23 de juny per mostrar-li a la plataforma audiovisual el rebuig per la poca presència del català en el seu contingut. El seguiment de l’acció fou escàs i, per tant, la capacitat d’influència nul·la. Què hagués passat, però si com a mínim, tota aquella gent que va participar en la Via Catalana i que té Netflix contractat, el dia 23 de juny s’hagués donat de baixa? D’entrada, que Netflix hauria patit una gran pèrdua de subscriptors, i a més segurament hauria reaccionat a aquesta acció.
La pregunta és recurrent, quina capacitat de compromís personal i efectiva estem disposats a exercir per fer respectar la nostra llengua? No estem parlant de fer retuits, missatges a les xarxes o grans proclames, sinó d’accions individuals i col·lectives efectives que ens portin a assolir la plena normalització del català arreu dels Països Catalans.
Aquesta és una tasca persistent, que requereix del compromís i l’esforç de tothom, no amaguem la llengua, ni deixem que ens l’amaguin. Reivindiquem el català, utilitzem-lo, defensem-lo, i garantim que sigui una llengua viva, vehicular, comuna i amb futur.
