El títol d’aquest article és una cita bíblica, concretament de l’Evangeli de Mateu (7:16). És una recomanació que ens pot ser útil en els temps convulsos, com els que ara ens toca viure. Però també ens pot servir de guia per resoldre els dilemes polítics a que ens enfrontem, si deixem de banda el que diuen uns i altres i mirem les conseqüències per a la gent del que fan.
Per entendre el que passa a la política hem de mirar darrere de l’escenari, hem de veure com afecta a les diferents capes de la població, d’una manera realista, sense idees preconcebudes. La cita de l’Evangeli de Mateu ens pot servir de brúixola.
No gaire gent es molesta en comprovar que hi ha al darrere dels discursos i les propostes polítiques. No se solen valorar com cal les conseqüències de les accions que els diferents partits emprenen. És un greu error. La història recent està plena de conseqüències no desitjades que molta gent no va tenir en compte a l’hora de donar suport a uns patits o altres.
En política, sense el control de la gent, es pot fer molt de mal: quan el 1948 els bòers van implantar l’apartheid a Sudàfrica, s’estava fent mal a molta gent; quan els anys 1969-1970 l’exercit dels Estats Units va bombardejar Laos i Cambodja sense estar en guerra, cosa que al final no va servir als seus propòsits, es va fer mal a molta gent; entre 1975 i 1979, a la mateixa Cambodja, els Khmers Rojos van matar entorn de dos milions de persones (és a dir, una quarta part de la població), amb treballs forçats, tortures i execucions, és a dir, molta gent a la que li van fer mal; quan entre 2014 i 2019 l’autodenominat Estat Islàmic decapitava cooperants i periodistes, o assassinava (per posar un exemple entre les múltiples carnisseries de les que són autors) 5.000 homes i segrestava i violava 7.000 dones i nens de la minoria ètnica i religiosa iazidíta, es feia mal a molta gent.
Podríem seguir així molta estona ja que els exemples, per desgràcia, són gairebé inacabables. I si ens remuntem una mica en el passat no tan llunyà, ens trobarem molts personatges plens de sang de cap a peus. Aquesta gent no va fer això sola, va tenir suports i molts seguidors per a poder fer el que van fer. També sol haver gent que mira cap a un altre costat. Com pot ser?
La complexitat fa que a la gent li resulti difícil esbrinar què hi ha al darrere dels discursos polítics i ideològics, i quines són les conseqüències de les mesures que proposen. Això fa que la política basada en els impulsos emocionals guanyi terreny a la política basada en la raó. I què és la raó en aquest cas? Anant a les arrels, per evitar les grans paraules i els discursos que les acompanyen, diré que alguns etòlegs consideren que una conducta o elecció està basada en la raó quan s’han sospesat les seves conseqüències. Així de fàcil.
I, una vegada sospesades les conseqüències, què podem fer? Al menys una cosa: Karl Popper deia que la condició mínima d’una democràcia és que hi hagi la possibilitat de destituir el govern per mitjà d’una votació, sense vessament de sang. Així, per ell, la democràcia no és “el govern de la majoria” sinó que és un conjunt d’institucions que permeten enderrocar als governants per majoria. Per tant, en una democràcia podem fer caure aquells governs que no donin bons fruits.
Naturalment, entre els polítics també hi ha grans estadistes, que contribueixen a fer un mon millor. Per exemple, líders nacionals com Gandhi, que va alliberar l’Índia amb la seva política de “fermesa en la veritat”, o Mandela, que va acabar amb l’apartheid sense cap guerra civil; conservadors com Churchill o De Gaulle, que van fer front a la bestialitat del nazisme; demòcrata cristians, com De Gasperi o Adenauer, que van contribuir a consolidar la democràcia; republicans, com Lincoln, que va abolir l’esclavitud; demòcrates, com Roosevelt que va impulsar el New Deal per fer front a la Crisi del 1929, a més de de ser el polític decisiu per guanyar la II Guerra Mundial i per la creació dels organismes internacionals; socialdemòcrates com Attlee, que va crear l’assistència sanitària universal, o Erlander, que va potenciar l’Estat del Benestar; fins i tot comunistes, com Dubcek que va impulsar la llibertat en el sistema comunista, o Gorbachov, Premi Nobel de la Pau, que va reformar aquest sistema des de dins.
Tots ells, i molts altres (on estaríem sense ells?) han guiat a la humanitat en una bona direcció, malgrat els seus errors i defectes que, com a humans, també ells tenien en major o menor grau. N’hi ha de dretes, de centre i d’esquerres, progressistes i conservadors. Els períodes de col·laboració entre uns i altres han estat els millors de la història, com els anomenats Trenta Anys Gloriosos (del final de la II Guerra Mundial a la crisi del petroli). Però ara – ai las!- vivim temps interessants, com diu la maledicció xinesa.
Com he explicat, la complexitat de la vida social, econòmica i política actual fa que valorar les conseqüències del que volen fer els diferents polítics no resulti gaire fàcil. Hi ha varies maneres, al meu entendre, de fer front a aquesta dificultat.
La primera és fixar-se en indicis: observar coses molt concretes, casos específics, on sigui possible veure amb claredat les seves conseqüències, a qui afavoreixen i a qui perjudiquen. Per exemple:
Quan des del poder separen als fills dels immigrants dels seus pares, estan fent mal. Quan es creen guetos, es fa mal. Quan es venen els habitatges socials a especuladors que desnonen a la gent, es fa mal. Quan s’impedeix baixar als nàufrags dels vaixells, es fa mal. Quan es deixa a milers d’estudiants sense beca, es fa mal. Quan s’assassina als dissidents, es fa mal. Quan s’impedeix que les nenes estudien, es fa mal. Quan es fomenta que els dirigents dels països en desenvolupament es quedin els diners que havien de finançar el progres del seu país, es fa mal. Fixant-se en algunes coses concretes com aquestes, no és tan difícil distingir qui treballa per un món millor i qui l’empitjora amb les seves accions.
Un altra manera d’orientar-se és mirar el que ha passat a llarg termini en aquells llocs o països on determinats partís o ideologies han governats molts anys. Per exemple: la llista de les Nacions Unides dels dotze països amb més desenvolupament humà son, per aquest ordre: 1, Noruega; 2, Irlanda; 3, Suïssa; 4, Hong Kong; 5, Islàndia; 6, Alemanya; 7, Suècia; 8, Austràlia; 9, Països Baixos; 10, Dinamarca; 11, Finlàndia; 12, Singapur. Per a comparar, podem afegir que els Estats Units ocupen el lloc 17, Espanya el 25, Rússia el 52, Cuba el 70, empatada amb l’Iran, Xina el 85 (per ara), Líbia el 105, Cambodja el 144 i Afganistan el 169.
Si ho mirem, veurem que els 12 primers són països que han estat governats per partits democràtics amb preocupació pel benestar de la gent i per la cohesió social, partits que actuaven en funció de l’ètica de la responsabilitat, és a dir, que tenien en compte les conseqüències dels seus actes. Els països que han optat per opcions més radicals, tant d’un costat com de l’altre, basades en l’ètica de les conviccions (apliquen les seves creences costi el que costi, sense tenir en compte les conseqüències) han quedat més endarrerits.
Quant als experts, si apliquem els dos criteris descrits anteriorment per a contrastar els seus diagnòstics i les seves recomanacions, podem saber si són de fiar o no, ja que hi ha una minoria que es ven. Aquells dels que ens en podem refiar, ens ajudaran a entendre les complexitats de la realitat actual i a esbrinar quins són els camins pels que val la pena que avancem.
Ens sentim segurs perquè ens creiem protegits per la democràcia. Però el 1947, el lògic Kurt Gödel va avisar que havia trobat diverses contradiccions internes en la Constitució nord-americana que podien conduir al país a una dictadura, com va passar a Alemanya i Àustria en la dècada de 1930. Einstein i altres li van demanar que no ho expliqués. Hem vist un intent recent de cop d’Estat als Estats Units que ha fracassat. Però convé recordar que a Espanya, a la dècada de 1930, el cop no es va imposar fins al segon intent, i a Xile en la dècada de 1970 fou el tercer intent el que va tenir èxit. Cada cop va comportar assassinats, sofriments i pobresa.
No podem donar els marcs en els que vivim, ja siguin el clima, la prosperitat econòmica o les institucions polítiques, com a segurs, no podem donar-los per descomptats. Si volem tenir una vida digna, cal la nostra aportació. No hi ha altra manera.
El periodista italià Indro Montanelli va escriure al seu diari el 1976: “Tapat el nas i vota a… ” (ara no ve al cas a qui es referia). És a dir, si no t’agrada cap opció, tapat el nas i vota la menys dolenta. Però fes alguna cosa!
Ja que he començat aquest article amb una referencia als Evangelis, acabaré citant la Mare Teresa de Calcuta: “Sabem massa bé que el que fem no és més que una gota a l’oceà. Però si la gota no hi fos, a l’oceà li faltaria alguna cosa.”
