OPINIÓ // Aquell matí, com qualsevol d’aquests últims matins de pandèmia, el president Trump es lleva i es posa darrere la finestra del seu despatx, no qualsevol que és oval, i mira com el sol es filtra des de l’altra banda. Hi ha un món que s’entesta a ser a l’altra banda i que incomprensiblement és a l’altra banda. Cada matí ha de veure la mateixa sortida de sol que li recorda que el sol surt sobre bons i dolents, i quan fa núvol plou sobre justos i injustos. I això, Trump, brandant el seu tupè engominat amb un concentrat d’hidroxicloroquina, no ho pot comprendre. ¿Què han fet tota aquesta gent que camina per l’avinguda Pennsilvània perquè el sol acaroni les seues pells o que l’aigua, quan plou, regalimi pels seus vestits ronyosos? ¿Què ha fet tota aquesta gent per merèixer el sol i la pluja?
Trump es passa la mà pels cabells i continua meditatiu mentre el món de l’altra banda s’entesta a donar sol i pluja a qui no s’ho mereix. Segons el seu manual, la vida és el resultat de l’esforç dels individus que llauren el seu propi destí. Qui és dalt o baix en aquest món només obeeix a una fèrria llei de la retribució. El somni americà no és de qui somnia sinó de qui se’l treballa. Trump sap que ell n’és un model resplendent i la prova viva d’aquesta visió del món. Les persones només tenen allò que es mereixen segons allò que han fet. ¿Què ha fet tota aquesta gent, sobretot els “dolents i injustos”, per merèixer el sol i la pluja?
Trump sap que ell es mereix més, molt més. Llavors, assegut a la seua cadira presidencial, es planteja la raó d’aquest injust desmereiximent. Les cabòries duren poc i no cal ser massa espavilat per trobar la solució dins la lògica retributiva. “És clar, és diu, hi ha els enemics”: la Unió Europea s’ha plantejat com una plataforma per a aprofitar-se dels EUA; Mèxic i la seua laxitud pel que fa a la immigració omplen els EUA de pobres i delinqüents; Corea del Nord és qui posa en perill la seguretat nacional; Xina ha soscavat el mercat laboral americà i ha fet que el motor econòmic americà s’alenteixi; podríem seguir amb Trudeau i el NAFTA, l’Obamacare, mitjans de comunicació com la CNN i New York Times, i una llarga llista negra d’enemics.
Aquesta manera de donar sentit funciona molt bé quan som a dalt de tot. No obstant, quan la vida ens fa caure pel pendent de la desesperació, el mecanisme retributiu grinyola, sobretot si algú com Trump sempre creu que (equivocadament o no) actua correctament i només són els altres qui li impedeixen gaudir d’allò que es mereix. I és que, en primer lloc, el nostre món és ple de persones que fent el que cal no hi són a dalt. I, en segon lloc, no sempre podem identificar l’enemic. Fins i tot, fent un exercici d’autocrítica, la qual cosa hem d’excloure de la consciència triumphiana, no trobem en nosaltres els motius per què el mal s’abraona sobre la nostra existència. És el moment de les lamentacions i les imprecacions: Per què jo? Si hi hagués Déu…
De fet, amb la pandèmia produïda per aquest virus es fa molt difícil identificar l’enemic que ens priva de la salut, de les relacions de proximitat, del progrés econòmic, de la llibertat de moviment i un llarg etcètera. Malgrat tot, continuem buscant l’enemic dins d’aquesta lògica de dominació i ens plantegem respostes que donen sentit sense tenir en compte que hi ha àmbits, espais, regions, temps de la realitat que se’ns escapen. Quan no som conscients d’aquestes limitacions, les respostes en lloc de ser fites que ens orientin es converteixen en disbarats, excentricitats, teories conspiratives i anuncis apocalíptics. En el fons, ens adonem que tota aquesta faramalla grinyola en el moment que Trump ens recepta ingerir lleixiu per eliminar el virus. És l’absurd d’aquell que pensa que ho pot dominar tot, també que el sol surti i la pluja caigui solament sobre els “bons i justos”.
