És ben conegut que les Terres de l’Ebre han perdut pes en els 20 o 30 darrers anys en relació amb el conjunt de la província de Tarragona. Tant en l’aspecte demogràfic com en el volum econòmic total. El Camp de Tarragona, la meitat nord de la província, ha crescut molt més, ha atret inversions molt superiors i les principals poblacions han augmentat fort demogràficament, cosa que no ha estat així en la meitat sud, on excepte un cert manteniment o lleuger creixement de la franja costanera la resta ha anat a la baixa. Ha implicat la marxa dels joves més preparats i una tendència gran a l’envelliment de la població, la qual cosa augura empitjorament. De tot això ha publicat informacions aquest setmanari.
A nivell global d’Espanya, Catalunya està en baixa. Era fins fa tres anys el primer territori de l’Estat en el conjunt del PIB, però porta ja dos anys superada per Madrid, i amb tendència a un major desfasament. En la darrera dècada hem dedicat les energies mentals i econòmiques al procés i no s’ha governat. Mentrestant, moltes empreses han marxat i ja no en venen de fora. Les inversions estrangeres han caigut en picat. En el rànquing de competitivitat de regions de tot Europa, Catalunya ha reculat molts punts. Barcelona, la ciutat que arran de la il·lusió i l’esforç olímpic va admirar al món i durant un parell de dècades ha estat en el top mundial, ha iniciat un declivi. Com a mínim, un declivi relatiu en relació amb les metròpolis mundials amb les quals es pot comparar i competeix. Fins i tot dins Espanya, ciutats bastant més petites com València o Màlaga, a banda de Madrid, van estirant amb més força.
Enmig d’aquesta panoràmica que s’arrossegava des de fa uns quants anys i sobre la qual s’ha volgut tancar els ulls per sectarisme polític ha caigut la pandèmia de la Covid-19. Evidentment, d’això no és culpable ningú, tampoc els governs, tot i que és qüestionable la gestió realitzada tant a nivell global com autonòmic. Arreu, el cop serà molt fort. La crisi econòmica que s’albira és enorme.
Dins el que es pot preveure, pendents encara que els rebrots poden créixer a qualsevol punt o a tot arreu, sembla que l’impacte tant sanitari com econòmic a les Terres de l’Ebre, tot i essent fort, serà inferior al de l’àrea de Barcelona o fins i tot de la de Tarragona. Sense desitjar perjudicar a ningú, se sabrà aprofitar aquesta mica d’avantatge comparatiu?
Un primer element a considerar és que el teletreball, tan utilitzat en aquests mesos, ha vingut per a quedar-se en moltes professions. Dit d’una altra forma, un pot viure a Tortosa, Amposta, Deltebre o qualsevol altra població de les Terres de l’Ebre i treballar a una empresa de Barcelona, potser només havent d’anar presencialment un dia a la setmana a la capital catalana. Amb un cost de vida molt inferior, sobretot en allò que fa referència a l’habitatge. Pagant la tercera part o la meitat del preu del lloguer del pis. La qualitat de vida pot pujar molt amb els mateixos ingressos.
D’una altra banda, a molta gent li resulta sufocant la vida a la gran capital i preferiria anar a poblacions més petites si el treball ho permetés. Finalment, arran de la Covid, problemes d’aquest tipus sembla que poden ser més durs on hi ha més massificació.
És probable, ho expressa no poca gent, que un nombre no petit de persones de l’àrea de Barcelona vulguin anar a viure a altres llocs. Es plantegen ajuntaments com el de Tortosa i altres donar facilitats per atreure gent? Ser una ciutat receptiva, fer crides evidenciant els avantatges de residir-hi, preparar llocs per al coworking que facilitin el teletreball i la interrelació professional, ser bussines friendly, disposar dels mitjans tècnics per a ser si no una smart city com menys una smart town, etc.
Implica un esforç qualitatiu, posar-se les piles amb les noves línies de desenvolupament. En suma, convertir les poblacions en competitives en el segle XXI i no només en uns llocs de residència perquè la gent “vagi fent” i vivint bé sense esforçar-se gaire, però que mica en mica van llanguint.
