En les últimes setmanes, alguns dies, en sortir de la feina, he tingut la sort de trobar-me amb un cel cromàtic ple de colors rogencs, taronges i grocs. D’aquelles postes de sol que t’agradaria aturar el cotxe a un costat de la calçada, asseure’t i gaudir-les en silenci fins que ja no quedés ni un raig de llum. D’aquelles postes de sol que voldries fotografiar per poder tornar a viure emocions en mirar-les i recordar-les. D’aquelles postes de sol que, tot i que no proporcionaven una gamma tan acolorida, este estiu admirava amb els amics, entre cerveses i sopars improvisats.
Potser pensareu que soc una romàntica empedreïda i que m’apassionen les nimietats, o d’altres potser estareu d’acord en mi, però és veure este esclat de colors al cel i alegrar-se’m el dia. Llavors, arribo a l’altura del pont que creua el riu Ebre i connecta l’Aldea amb Amposta, que em quedo meravellada amb aquella harmonia paisatgística: l’Ebre, la façana fluvial, la posta de sol i de fons, perfilada espectacularment, la serralada del Montsià, i em dona la sensació d’estar veient un quadre. Que bonic.
I de cop m’entra aquell sentiment d’orgull i satisfacció, i penso “Que afortunada soc de tenir a l’abast estes vistes. Molts les voldrien”. I és que tirant de tòpics, molts diuen que no aprens a valorar les coses fins que no les tens. I a mi em va faltar anar-me’n a estudiar a Barcelona i el seu ritme de vida accelerat per aprendre a valorar aquella calma, aquell rebufar del vent i aquell silenci que sento cada nit en passejar Casper -el meu gos-, i que només trenco al trepitjar les fulles caigudes dels arbres; em va faltar viure a altres territoris per aprendre a estimar encara més el caliu que es viu a la Ràpita, per a mi, més embriagadora que la gran ciutat. I tot això, pensareu, a partir d’una posta de sol. Doncs sí, però com deia Antoine de Saint-Exupéry a l’icònic El petit príncep, “l’essencial és invisible als ulls”, i com a tants altres, m’ha fet falta no veure-ho, per viure-ho.
