Sento per la tele que els museus de Catalunya han iniciat una campanya de recollida de documents, imatges, vídeos i objectes materials per a testimoniar el pas de la Covid-19 pel nostre país. Hi pot participar tothom, diuen, aportant fotografies, vídeos, missatges de veu, documents o objectes perquè “com més ampli sigui el fons que es generi, millor es podrà explicar una realitat tan polièdrica com és la de la pandèmia”.
M’agrada la idea perquè és un intent de construir el relat de la història escoltant totes les veus, també les de les persones anònimes. Així les generacions futures més enllà de les xifres de víctimes mortals, infectats i pèrdues econòmiques, podran fer-se una idea més aproximada de com s’ha viscut i s’està vivint aquesta crisi sanitària i social d’abast mundial.
Cada poble ho ha fet a la seua manera. En el cas del meu, Masdenverge, s’haurien d’enviar vídeos o fotografies de les quarantena parties de Jonathan DJ, tal com les va batejar ell mateix. Alt voltatge musical projectat des del terrat del seu bloc a mig poble. Música compartida des dels terrats convertits en discoteques improvisades amb llums i crits veïnals reclamant que no pare la música. Una imatge més aviat urbana que extrapolada a l’àmbit rural va fregar moments de catarsi col·lectiva.
L’altra instantània la faria al barranc de la Galera, que ha viscut una particular apoteosi coincidint amb els dies de confinament i desescalada per la pandèmia de la Covid-19. Feia anys que no se’l veia baixar tan ple i amb l’aigua tan transparent. Això, sumat a les classes suspeses i a les nul·les opcions d’oci, ha reproduït una escena inusual que feia dècades no es veia: xiquets i no tan xiquets xipollejant al barranc. Dins la incertesa de tot plegat, recuperar una imatge del passat com aquesta ens hauria de fer reflexionar sobre el futur, perquè de ben segur que res tornarà a ser com era.
