Aquest és un Retrobament per avançat, però m’hauria d’equivocar molt per no dir com anirà, comptant sempre amb les sorpreses que deparen les relacions humanes. Conec, però, el tarannà serè i equilibrat de Salvador -sempre entusiasta, també- i diria, tot i els anys que fa que no ens hem retrobat, que el manté, cosa que avui no deixa de ser una novetat, a causa de les mutacions -també en els caràcters- a què ens condueix l’actual societat del deliri virtual.
El cas és que el 4’abril, a Reus, em retrobo amb Salvador Balcells i Vilà, que presenta una altra de les seves novel·les de misteri i d’intriga, tot en estat de suspens. Li ha posat per títol Retorn a Fukushima (editada per Voliana edicions, d’Argentona) i escrita amb la seva dona, Maite Alay, que no podrà assistir a l’acte per la radical circumstància definitiva que, el gener passat, va fer el transbord a l’altra banda del riu de la vida, fet que va commoure els qui, en un moment o altre, ens vam relacionar amb aquesta parella.
Balcells va néixer a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), el 1946, vull dir que ja compta amb els seus anyets, durant els quals es pot dir que ha fet de tot i -com es diu popularment- ha fet a tots.
El devia conèixer a mitjans anys setanta, al Prat de Llobregat -on residia fent de llibreter i empenyent el Grup de Defensa del Baix Llobregat-, a l’època en què van despertar-se totes les ànsies de canvis socials, tan diferents al cambio que després, el 1982, s’apropià el PSOE de Felipe i Alfonso.
I tant! Van fer el cambio de la clandestinitat franquista a la superfície, que en deien democràtica, de l’OTAN, a la de l’Europa de la CEE, tan depenent dels EUA i, en fi, a la superfície de l’economia ultraliberal dels grans grups empresarials i financers, que han dominat tota la nostra vida diària des d’aquells anys.
Balcells -amb aquest aire silenciós que gasta sota el seu mostatxo ja emblanquit- estava al corrent de tota aquesta maniobra des del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), al costat de gent, també tan combativa, com Jordi Moners, Núria Codina i tants d’altres que es van moure amb la Marxa de la Llibertat (1976), la Marxa del Llobregat (1978) -amb Xirinacs al capdavant, denunciant l’estat ecològic d’aquest riu- i altres “marxes”, com l’Antinuclear (1980) i l’Anti-OTAN (1981). Es pot dir que anàvem a Marxa per any, fins que va venir El Cambio. I fins que Pujol es consolidà a la Generalitat, i Reagan i Thatcher als llocs de mando principal.
Amb tots aquests antecedents de catàstrofes polítiques i ambientals (que també són econòmiques i, per tant, humanes) no em sorprèn que Salvador i Maite haguessin anat i tornat al Japó, abans i després de Fukushima (març de 2011), el més gran -amb altres també molt greus- dels desastres que la desorbitada cobdícia dels màxims dirigents mundials ha ocasionat al comú de l’espècie humana.
Tot això ho parlarem en un establiment de la plaça Prim tan elegant, distingit, i fins ara pel que sembla, selectiu, com El Círcol del Teatre Fortuny, allà on històricament s’ha reunit la societat més inquieta, des de tots els punts de vista, d’aquesta ciutat que, al segle XIX, era la segona en importància de Catalunya. I que continua -també en marxa- en el que portem de XXI.
