Retrobaments (34) Pere Lluís Font

Un d’aquests dies de juliol he tingut ocasió -facilitada pel director de la revista Nabius, que des d’Esterri d’Àneu comanda Ferran Rella- d’entrevistar el professor Pere Lluís Font, nat a Pujalt (Pallars Sobirà), el primer de maig de 1934, en ocasió dels seus noranta anys.

Tots aquells que han parlat o escrit sobre el professor Font (i jo m’hi sumo pel que diré tot seguit) saben que aquest home és, com es diu popularment, “ranxo a part”. Aquest “ranxo” consisteix en una enorme sabiduria -i alhora saviesa- adquirida amb tota una vida (que continua) dedicada a la filosofia, la teologia, la història, l’ensenyament (41 anys a les universitats públiques), les seves dedicacions acadèmiques (IEC i tantes altres institucions) i, en fi, els molts papers (que deia Pla) que, en forma d’articles, treballs especialitzats i llibres, ha arribat a segregar.

Doncs, resulta que aquest senyor (que em va demanar que el continués tractant de tu, perquè “de vosté només em tracta la perruquera”), entre els anys 1968-1972, quan jo iniciava i completava estudis de periodisme, em va donar uns cursos d’Història de la Filosofia, amb una vintena de companys més, que ens van servir (a mi, segur) per a endreçar una mica el cap i comprovar que tot això de la vida, el pensament i els neguits humans no eren de quatre dies ni començaven amb nosaltres.

S’havia preparat a consciència, al Seminari de la Seu d’Urgell, a l’Institut Catòlic de Tolosa de Llenguadoc i a la Universitat Gregoriana de Roma. I tot arrencava de la treballada senzillesa, muntanyenca, camperola i ramadera, de les altes muntanyes pallareses, just on tot és fe, pregària i treball.

Ara, després de tants anys, el tornava a tenir davant, talment com quan ens donava classes: bona presència, àgil, primet com un ballarí rus i amb aquest cap tan poderós que semblava contenir tots els noms, idees, teories, estils i miarramiaus del mercat humà de Calaf.

Pere Lluís Font, distingit amb premis diversos (Creu de Sant Jordi, doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, on també impartí classes, etc.) és un tipus d’una modèstia, que jo diria exemplar, i que per mi és aquella, la gràcia de la qual està en ser-ho davant dels qui no et coneixen. I ja és prou desgràcia (i això té molts responsables alhora) que algunes de les millors personalitats del país passin desapercebudes, com si no existissin, per a la immensa majoria, això sí, anestesiada entre l’Eufòria i el Col·lapse televisius, com a símbol exacte a què ens han conduït -i no pas per casualitat- dues situacions que comporten l’actual desconcert general.

En fi, que amb el professor Font (molt més que aquest rang acadèmic) no acabaríem mai. Devot i gran coneixedor, entre tants, de Montaigne, Descartes i Pascal, sap, com deia el primer, que “la vida és ondulant”, i essent això cert, molts també sabem, per haver-ho vist al llarg de la seva dilatada vida, que, en el seu cas, ha estat igualment una ascensió concèntrica de fidelitats, fonamentades, segons ell mateix, en “el cristianisme, la filosofia i Catalunya”.