La veritat és que no sé per on començar. Després de setze anys viatjant per Romania i escriure sobre el país, i després de passar les vacances d’estiu al país balcànic els últims vuit anys, penso que m’he de repetir una i altra vegada; i és que els avenços a Romania són molt lents, tot i les ajudes de la Unió Europea. Resita, on passo aquestes vacances, ha canviat en alguns aspectes urbanístics, però la manca de treball, com en altres llocs del territori, és una gangrena. Romania és, juntament amb Bulgària i Croàcia, dels països més pobres de la Unió, i això es nota en moltíssims afers de la vida diària: molta gent pel carrer demanant diners als vianants, gent que demana menjar, contenidors de la brossa plens i oberts durant dies…, tot fa pensar en un empobriment massiu. A això s’afegeix, encara, la mentalitat comunista després de tants anys de dictadura. Segons els romanesos, i està molt generalitzat, la justícia, els militars i els polítics encara són portadors d’aquesta mentalitat heretada de la dictadura (no cal anar molt lluny per a comprovar-ho). Sí que és veritat que han avançat en democràcia (tot i que infectada), però els sous són molt baixos i moltes famílies no poden arribar a final de mes i pensen que, novament, el comunisme seria la solució i, lamentablement, recorden la sinistra figura de Nicolas Ceaucescu. No recordo en aquest moment quin escriptor li fa dir a un dels seus personatges: “De què em serveix la llibertat si no puc menjar”. Vet aquí el dilema. La Unió Europea, en un joc que molts qualifiquen de brut, ha donat prioritat a una economia precària, en aquest moment estancada, per damunt d’una democràcia de qualitat. Com a conseqüència, molts romanesos han hagut d’emigrar a altres països d’Europa Occidental, fet que ha beneficiat Occident amb una mà d’obra qualificada a un preu molt baix.
Tot això ha portat al descrèdit de la democràcia, amb el consegüent naixement dels populismes (Hongria n’és la part més visible). La societat romanesa creu que el polítics no han fet prou en la lluita contra la corrupció, i que aquesta continua galopant, tot i l’esperança que va representar l’actual president, Klaus Ioannis, representant de la minoria alemanya i exalcalde de Sibiu. L’equip de futbol d’aquesta ciutat, que juga a la Primera Divisió de la Lliga romanesa, ha recuperat el seu nom alemany de Hermanstadt.
Tot i que, com he dit abans, per a molts, el comunisme representaria la solució als problemes de Romania, l’altra part de la societat no hi creu i pensa que tots els mals provenen de la dictadura. És ben curiós constatar (o no tant) que molts romanesos que treballen a Espanya, coneixen perfectament els problemes de Catalunya amb l’Estat espanyol i comparen aquestes dificultats amb els seus -tot i l’enorme diferència-. Per altra part, molts dels intel·lectuals que han hagut d’emigrar, quan tornen a Romania creuen que els avenços en tots els ordres no han estat suficients i han marxat, i avui, molts d’aquests treballen en diferents llocs del món. Els casos de la Nobel Herta Müller (Berlín) i Norman Manesa (Nova York) són prou coneguts. (Tinc la satisfacció d’haver fet amistat amb un nebot d’aquest escriptor). Això em recorda que Artur Bladé, l’any 1956, va venir de Mèxic, on estava exiliat, i va fer una exploració a la Catalunya d’aquella època, i també, se’n va tornar, en un viatge que ell va considerar com un viatge a l’esperança (va tornar definitivament cinc anys més tard).
Molts romanesos continuen esperant i, igual que Bladé, quan venen de vacances no deixen de pensar en una esperança que no acaba d’arribar i no veuen un futur enlloc. Deu ser per aquest motiu que en molts escriptors la seva literatura és un reflex de la Romania d’avui; i fa molt de mal als seus lectors que hagin d’assabentar-se a través d’aquesta literatura d’allò que amaga el govern del seu país.
Mentrestant, esperen les eleccions de l’any que ve, en què novament un polític de Sibui anomenat Dan Barna aspira a la Presidència. No us sona aquest cognom de Barna a Barcelona?
