Toni Coello és psiquiatre i director mèdic de la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre
Sembla que per fi s’està donant la importància que es mereix a la salut mental.
Doncs, sí. Des de fa molts anys que parlem de com donar-hi visibilitat, de com treballar-ne l’estigma social, i de la sensibilització quant a la salut mental; i és veritat que, tot i que encara ens queda molt recorregut, ara que se’n parla des dels mitjans de comunicació, enguany s’hi destina La Marató de TV3, s’ha tingut en compte en els pressupostos de la Generalitat, etc. Pensem que és una oportunitat que hem d’aprofitar tant com es puga per a donar el millor servei a la ciutadania.
Per què és tan important tenir una bona salut mental?
La salut és este eix de benestar físic i emocional. Fins ara, no dic que no es tingués en compte…, però és cert que una de les coses que ens ha remarcat la covid és que és important estar bé pel que fa a la salut física, però també a aquella que, de vegades no cuidem tant o no hi prestem tanta atenció, com és l’emocional. Tots hem patit des de la incertesa fins a l’angoixa, o problemes per a dormir; i a partir d’aquí ens hem adonat que l’hem de cuidar molt més: primer, des de la prevenció, i després, des de l’abordatge, el tractament i la millora.
Per tant, la pandèmia ha estat un punt d’inflexió per a posar la salut mental al centre del focus.
Sí, hem de recordar que hem passat mesos d’aïllament. Hi ha persones que han perdut els seus éssers més propers i que no se n’han pogut acomiadar, i que a la franja infantojuvenil els hem proporcionat un estil de vida que per a ells ha sigut realment molt dur i que se n’ha ressentit en molts aspectes. Els professionals de la salut mental ja érem conscients de la importància que té el benestar emocional, i ara la resta de la població també n’està sent més conscient.
Per què se’ns fa tan difícil demanar ajuda quan no estem bé psicològicament?
La malaltia mental és la malaltia del cervell, no s’han de buscar hipòtesis més enllà: el cervell és un òrgan del cos humà i també es posa malalt. Costa veure-la, perquè no és tangible, i el cervell encara és un òrgan desconegut, fins i tot per a nosaltres, per als professionals. A més, també s’associa a la vergonya, a la culpa, i al ‘no m’entendran’. Si parlem de patologies més greus, de vegades també s’associa a l’agressivitat o a paraules molt estigmatitzades, com ‘no estic boig’ o ‘estic boig’. Crec que cada vegada costa menys, i en això hi estem treballant tots, però estes són les capes del perquè encara costa de dir que ‘vaig al psicòleg o a la psiquiatra’ o ‘per què no hi vaig’.
Se’n parla molt, de depressió i ansietat. Què és una i què és l’altra?
La tristesa i l’angoixa són reaccions emocionals que no sempre són patològiques. És a dir, tots podem patir moments d’angoixa i tristesa. Quan l’ansietat esdevé un problema?, o quan ho hem de consultar amb un especialista? Quan comence a afectar la vida diària. Al final l’ansietat és una reacció, diríem, vegetativa, en què s’accelera el cor, ens suen les mans, tinc dificultats per a respirar, de vegades tinc la sensació de mareig, i fins i tot pot arribar a crisis de pànic, en què la persona té una sensació imminent de mort, com si tingués un infart… És aquí on hem de demanar ajuda, ja que l’ansietat ja té un caire que no és funcional, que no t’ajuda en el dia a dia. Amb la tristesa, el mateix, és una emoció que l’hem de sentir. De vegades tenim por de dir que podem estar tristos, però se’n pot parlar i acceptar que forma part, també, del dia a dia. La tristesa esdevé un problema quan s’acompanya de problemes per a dormir, en l’alimentació -per dèficit o per excés-, quan començo a no gaudir de les coses de la vida diària, quan no tinc ganes de dutxar-me, estic molt irritable, quan no tinc ganes de sortir de casa o d’aixecar-me del llit… Quan hi ha una afectació en la vida diària, quant a funcionalitat, és aquí que podem parlar de depressió. Aquí és on hem de tenir en compte que hi ha una entitat per a començar a abordar-la i tractar-la.
Són uns trastorns psicològics que tendixen a afectar més a les dones. Per què?
En qualsevol malaltia mental hi ha un factor que anomenem biopsicosocial; i en el bio -biològic- també parlem de factors genètics, d’hereditaris, i de predisposició. És veritat que les dones, en estes malalties concretes, de la depressió i l’ansietat, hi tenen una major predisposició.
Durant els mesos de pandèmia, s’han incrementat en un 25% els casos de depressió i ansietat al món.
Així és. Ho hem vist en les consultes, tant d’atenció primària, on tenim un programa de col·laboració, com a les nostres, on hem notat que se n’ha accentuat la incidència en la població infantojuvenil.
De quines xifres estem parlant?
Els casos de depressió, ansietat i trastorns de conducta alimentària d’adolescents i jóvens són els que més ens han augmentat: entre un 10 i un 15 % més que l’any 2019, abans de la pandèmia.
Per què ha estat un dels col·lectius més afectats per la pandèmia?
Hem de pensar que és una franja d’edat molt fràgil, en què es produïxen molts canvis, en què les relacions, la identitat i el grup tenen molta importància, i han estat mesos en els quals no han pogut ni gaudir de la companyia del grup ni relacionar-s’hi. Són nois i noies que han manifestat moments d’angoixa, problemes de trastorns en la conducta alimentària, i s’ha augmentat la incidència de conductes autolesives. Com a proveïdors de salut mental d’aquí, al territori, tenim programes específics adreçats als jóvens, i estem posant el focus a treballar conjuntament amb el Departament d’Ensenyament, Infància i l’Atenció Primària per a detectar qualsevol cas que puga ser susceptible d’abordar; i si els podem prevenir, encara millor.
Són una franja d’edat difícil de vincular als centres de salut mental: o bé els manca la predisposició d’acudir-hi o bé de demanar ajuda, ja que sovint implica, primer, dir-ho als pares.
Així és, i per això hem de treballar amb la resta de departaments. Si cal que els professionals de la salut mental anem a les escoles, que és el lloc on més es detecten els casos, però també als centres cívics, als equips esportius…, doncs hi anirem. Això és el que estem fent, perquè som coneixedors que als jóvens els costa acudir a programes de salut, i encara més als de salut mental. A més, a través del ‘Programa de salut i escola’ treballem conjuntament amb la resta de departaments, i fem reunions periòdiques amb tots els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica del territori. Així, el treball interdepartamental està sent cada cop més eficaç.
Tot just acabem de passar el 25-N, i alguns estudis assenyalen que 3 de cada 4 dones amb trastorns psicològics han estat víctimes de violència masclista. Són unes xifres esfereïdores.
Des de la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre hi estem molt sensibilitzats, i tenim professionals dedicats a la violència de gènere. Són dones que han viscut un trauma repetit durant un llarg període de temps que els dixa seqüeles molt importants. En l’àmbit psicològic són persones que hem de cuidar, hem de tractar i acompanyar en el seu camí de recuperació. Són unes xifres molt dures, que ens han d’alertar, i és un dels grans focus de la salut mental: com a professionals, hem de ser-hi, més enllà de tot el que fem abans, durant i després, en casos de violència de gènere.
Estos casos són també més difícils de detectar: hi ha moltes dones que viuen el maltractament en silenci, sense denunciar-ho i sense demanar ajuda o acudir a un servei que les puga atendre.
És el que parlàvem de les raons de per què no acudim als centres de salut mental. Són temes de vergonya, de culpa, de vegades fins i tot del mateix trauma. Realment són persones molt afectades que tenen dificultats per a explicar el maltractament i este moment difícil de la seua vida.
Pel que fa a la Fundació Pere Mata, quina ha estat la situació durant este temps de pandèmia?
El mateix que tothom: vam entrar en un procés d’incertesa i desconeixement, i ens vam adaptar a l’evolució del virus. Inicialment, el març del 2020, vam haver de tancar alguns serveis i posar un punt únic d’atenció, però a partir del juny i juliol vam ser conscients que havíem de fer activitat presencial i obrir els centres d’Amposta, Tortosa i Móra d’Ebre. Donem una cartera de serveis a totes les franges d’edat, des dels 4-5 anys fins a gent gran. Tenim centres de salut mental d’adults, infantojuvenils, hospitals de dia d’adults, serveis de rehabilitació comunitària, i tota la part d’hospitalització, amb ingressos aguts, subaguts i de llarga estada. Hem intentat donar el mateix servei que abans de la pandèmia: l’activitat telemàtica ha estat una de les novetats, i en fem alguna, però pràcticament el 90 % és activitat presencial.
Quin perfil d’usuaris teniu?
Tenim programes específics en trastorn mental sever o trastorn mental greu, que ve definit per una sèrie de diagnòstics, com la depressió, l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, el trastorn de personalitat lleu, patologia dual, les psicosis incipients… També abordem el trastorn de l’espectre autista i la discapacitat intel·lectual. Podríem dir que som especialistes en el trastorn mental greu.
Com es poden detectar els problemes de salut mental?
El 70 o 80 % de les malalties mentals apareixen entre els 15-16 anys i els 21-22; per tant, és aquí on hem d’estar molt presents. Sempre que afecte la nostra vida diària, sempre que veiem un patiment excessiu per sobre del que un pot suportar, quan veiem un aïllament prolongat en un jove, quan veiem conductes estranyes, quan hi ha problemes per a menjar, per a dormir, per a gaudir de les coses que abans em feien gaudir, quan apareixen idees de mort… Tot això són senyals d’alarma que hem de tenir molt presents.
Un dels missatges que vau llançar durant la Jornada sobre la depressió a l’Ebre és que estos trastorns poden tractar-se i tenen cura.
Sí, el missatge és que és molt important la prevenció, un bon abordatge i un bon diagnòstic, per a fer un bon tractament. Ho estem aconseguint. No podem dir que curem a tothom, però els nostres professionals tenen molt bons índexs i estan millorant en moltes patologies.
S’acostuma a recaure en estes malalties? O depèn de cada cas?
Bé, hi intervenen molts factors. Està clar que si en tenim un diagnòstic precoç hi haurà un tractament precoç. A partir d’aquí hi intervenen factors individuals, familiars, socials, etc. Són diferents potes que ens han d’ajudar a recuperar i millorar el pacient.
Quines vies d’entrada tenim per a tractar problemes de salut mental?
N’hi ha dos: una és el metge de capçalera, que és qui fa el primer filtratge i ens consulta quan veu que hi ha algun problema de salut mental; i l’altra és a través del Servei d’Urgències 24 h que tenim a la Unitat Polivalent d’Amposta, que funciona els 365 dies de l’any.
