Fa uns dies pensava en Jane Austen: imaginant històries al jardí de Chawton o rebuscant per la biblioteca de son pare. Pensava en com devia ser escriure en un temps on la pitjor distracció era un llibre vell, el xafardeig de la botiga del poble o algun gat que decidia colar-se per la tanca. No gaires més fonts d’inspiració tenien els autors d’aquella època, tampoc els de casa nostra.
Parlo d’internet, especialment de les xarxes socials, i de com han reprogramat l’algoritme de les nostres vides. Avui hi ha qui escriu a ritme de TikTok, perquè és cert —no ens ofenguem— que la nostra atenció s’ha reduït a poc més de trenta segons. Acció, frases curtes, capítols que tallen quan comença la intriga. No dic que aquests llibres siguin dolents: es venen com xurros, i encara sort que, de moment, els continua escrivint algú de carn i ossos. Però el mateix passa amb les sèries i fins i tot amb els dibuixos infantils. I en una realitat plena d’estímuls, sembla que calgui una lupa per a trobar aquells llibres amb subordinades que et feien navegar pàgina rere pàgina i, si més no a mi, deixar-me endur per la pau que dona llegir un clàssic.
Potser Austen somiava en tenir més llibres, més recursos, més drets; ara, la seva versió actual només necessita un tros d’aquell jardí per fugir, unes hores, dels mems que li envia la parella, els correus del cap fora d’hores i del veí del quart que li forada el cervell amb el trepant. Tot temps passat no va ser millor, reivindiquem-ho en un temps on sembla que s’imposa el contrari, però contra un algoritme que ens fa addictes al contingut ràpid, potser sí que calgui, de tant en tant, un llibre que ens obligui a aturar-nos.
