La vida del Setmanari L’EBRE arran de la fusió del 2001 entre L’Ebre i La Veu del Baix Ebre ha avançat paral·lela a l’impuls d’un segle XXI farcit de desafiaments de present. Amenaces i reptes que eren de futur fins a l’icònic any 2000, però que ara són una realitat palpable: la influència creixent d’Europa en la nostra vida local o rural, el canvi climàtic, la transició energètica, la participació ciutadana, la sobirania popular i nacional… Només en són alguns exemples, però són les parts dures d’un esquelet que s’articula amb desenes i desenes de variables que ens marquen un camí que durant el primer quint de segle ha estat pedregós, erosionat per dos crisis històriques, però que té dibuixades clarianes a l’horitzó, com certifiquen les implantacions i creixements industrials anunciats en els darrers 18 mesos o els nous fons europeus New Generation.
Han estat dos dècades de consolidació de la identitat territorial, a la qual humilment ha volgut i ha pogut contribuir esta publicació, a partir d’un fet que ho canvia tot: la vinculació al riu i l’amenaça transvasista. A un problema, per tant, li deu el territori la seua compactació sociopolítica. El PHN d’Aznar va armar clarament un territori que probablement estava mal acomodat en el greuge i va propiciar no només una capacitat de mobilització que va reforçar l’autoestima col·lectiva i va guanyar batalles i una part de la guerra -encara vigent-, sinó que va deparar també una descentralització en l’àmbit administratiu -la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre- i corporatiu -molts col·legis professionals es van organitzar com a demarcació ebrenca- que ha consolidat definitivament una realitat indiscutible, des del punt de vista social, econòmic i cultural, com són les Terres de l’Ebre. La vegueria, un dels cavalls de batalla d’esta capçalera, encara és lluny, però ningú, absolutament ningú, no la discutirà en el moment que el poder legislatiu -de moment, l’estatal- n’obra efectivament la porta.
El Setmanari ha avançat insuflant cobertura a les grans manifestacions antitransvasistes de principis de segle i a les grans marxes independentistes de la segona dècada. Queden fixats vint anys que són història viva de la mobilització popular ja avançada la democràcia.
Amenaces vigents
L’èxit de la lluita blava del nus, però, no ha esvaït encara avui una amenaça -la interconnexió entre conques- molt lligada a un model de gestió de l’aigua i de les conques hidrogràfiques que a l’hora de la veritat, dels fets, encara no té el Delta de l’Ebre entre les prioritats, perquè els números es continuen fent a l’inrevés. Primer es compta el que necessiten els nous regadius i les indústries i les zones urbanes, i les engrunes es dixen per al Delta, la regressió del qual, com l’augment del nivell del mar i l’increment de les temperatures i de la periodicitat de fenòmens climatològics violents, no és una cosa que prediuen els científics sinó una realitat tossuda que ja ens empaita.
Els actors principals d’este embat ja no són els regants, sinó tota la societat, perquè l’activitat humana en general està en perill al Delta. A partir d’aquí, en estes pàgines ens hem fet ressò de diferents maneres de veure-ho, però hi ha una conclusió que es podria considerar unànime: cal fer-hi alguna cosa, i hi ha solucions estructurals, com la mobilització de sediments, que és el moment que passen de la ficció i la discussió conceptual a la pràctica, en la mesura i de la manera que siga més viable tècnicament, però sense demores.
A tocar de remoure els fangs, dixem, després de 20 anys, un territori que va descobrir-hi, a Flix, un dels episodis més lamentables de contaminació fluvial que es comptabilitzen a Europa, ara ja sembla que resolt, però no sense escàndols de corrupció col·laterals pel camí, amb la qual cosa l’obra no serà només recordada com un referent de descontaminació a escala mundial, que també.
El cas d’Ercros es va anar encarrilant just en el moment en què esclatava l’altra gran vergonya mediambiental d’estos 20 anys: el magatzem de gas Castor, el milionari projecte unflat per ACS i rescabalat per l’Estat en el moment de fer fallida i provocar un reguitzell de terratrèmols sense precedents recents. A les portes del judici a Vinaròs contra els directius de la promotora, que està previst que comence tot just la setmana que ve, el Castor, emblema de la connivència entre el poder -de qualsevol color polític- i el gran capital, serà recordat per sempre com el nyap que haurà de pagar la ciutadania durant dècades, sense disposar del gas que ara tot just està fent disparar el preu de l’electricitat a pressa feta. I serà recordat com la bandera dels projectes brossa que han planejat i planegen per les Terres de l’Ebre, que fins i tot han creat una susceptibilitat al respecte que de vegades les aboca al no poc meditat.
Crisi i mobilitzacions
Perquè les Terres de l’Ebre, durant estos 20 anys, no han sabut tampoc trobar el seu model, encara que fos a partir de les imposicions patides en el passat, com per exemple les grans plantes de producció energètica. El desplegament eòlic, que ara torna a estar tan de moda a expenses de la modificació promesa del decret de renovables del 2019, va tenir durant molts anys, als ajuntaments, cadascú fent la guerra pel seu compte, sense la visió i l’enfocament territorial que també mereixien altres causes, com la reindustrialització. I així, colpejats per la crisi immobiliària del 2008, que coincidix amb una altra crisi hídrica en què només la pluja va salvar la reputació dels partits que suposadament eren antitransvasistes, i per la recent crisi desencadenada pel coronavirus, les Terres de l’Ebre han avançat a estropades i han patit cops memorables.
El tancament de fàbriques com la LEAR (2009) van dixar un escenari desolador en què el tradicional sector primari i el turisme creixent no tenien la capacitat balsàmica necessària per a guarir tot un territori. La bombolla immobiliària va escampar desgavells -en forma d’urbanitzacions fantasma o d’altres- difícils d’explicar, i probablement la mateixa crisi econòmica va alimentar una crisi política sense precedents, detonada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010, que no només feia saltar pels aires l’encaix de Catalunya a Espanya, sinó també les opcions d’assolir una vegueria de l’Ebre que havia semblat que estava a tocar.
Les dos crisis s’haurien encavalcat per a fer sortir la gent al carrer, primer per cada Onze de Setembre, després contínuament, en moments d’efervescència històrica en què les Terres de l’Ebre van tenir un paper preponderant i van registrar, atenent als resultats electorals de diferents convocatòries, les quotes més altes d’independentisme del país. El territori tradicionalment conservador del sud del Principat es convertia en l’abanderat de les ànsies de trencament d’un país. La Ràpita i Roquetes quedaran com a icones de la resistència de l’1 d’Octubre i del punt d’inflexió que va suposar la brutal actuació policial d’aquell dia.
Dies negres i mobilitat limitada
Dies per al record, en este cas dies negres sense matisos, són l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009, en què van morir cinc bombers, o l’accident de Freginals del 2016, en què van perdre la vida 13 estudiants Erasmus a l’AP-7. No era ben bé un punt dels estipulats com a letals al controvertit eix mediterrani que configuren l’autopista i l’N-340, però sí que era un capítol més d’una llista negra de sinistres, amb el 2015 a dalt de tot de la classificació: 15 morts al tram ebrenc de la nacional, la majoria dels 22 morts que hi va haver aquell any a tota la xarxa viària ebrenca. Quinze morts amb noms i cognoms que van alimentar la lluita de les plataformes per la mobilitat: Trens Dignes i AP-7 Gratuïta Ja! Moviments que van guanyar la batalla de l’agenda política nacional en situar damunt de la taula els greus problemes de transport que acumulaven les comarques ebrenques. La resolució parcial de la problemàtica, en el terreny viari, s’ha traduït en restriccions a l’N-340, en forma de rotondes i discutides limitacions, i en la liberalització històrica de l’autopista, pendent però que es redefinisca un nou model de pagament per ús que preveuen tant el Govern estatal com l’autonòmic.
En l’àmbit ferroviari, en l’endarreriment endèmic no hi ha hagut millores substancials, vist amb perspectiva, ja que la pandèmia ha donat l’excusa perfecta als operadors públics i a les administracions per a estroncar l’oferta d’alta velocitat i de llarg recorregut a les Terres de l’Ebre: l’únic servei Avant que s’hi va programar el 2000 va durar menys de dos mesos i s’ha reduït a la meitat l’oferta de llarga distància amb aturada a l’Aldea. Es va desfer el tap anacrònic que suposava la via única entre Vandellòs i Tarragona amb una nova variant, però els resultats, per a les Terres de l’Ebre, ha estat poc fructífers, a més d’involutius. Tampoc hi ha hagut millores en la freqüència de regionals ni en la intermodalitat, si bé sí que s’ha produït durant l’última dècada, que va començar amb l’estrena de l’estratègic pont Lo Passador entre Deltebre i Sant Jaume, una millora important de l’oferta de transport públic per carretera i dels preus associats, insuficient per a pal·liar via infraestructures la fuita de talent que ha llastat el territori durant esta arrencada de segle.
Sí que han avançat extraordinàriament en els darrers anys les polítiques de memòria, amb un Pla de fosses amb més faena que resultats en la identificació de cossos, però ple de legitimitat i dignitat. Les fosses de Miravet i Móra d’Ebre, que han permès recuperar centenars de cossos de soldats indignament inhumats, s’han convertit en la imatge de la barbàrie silenciada.
Queda pendent de desplegar-se com déu mana la Reserva de la Biosfera, reconeixement atorgat el 2013, que no ha comptat amb recursos per a concretar el seu potencial; i de resoldre’s la polèmica identitària al voltant dels correbous, després que el Parlament blindés la tradició ebrenca el 2010 -en contraposició a la prohibició de les curses de braus- i a la vegada fes valer una majoria a favor de l’abolició, la tardor del 2019.
La pandèmia de la covid-19 ha sacsejat el territori, el país i la integritat emocional de la ciutadania, però just en este context han començat a sorgir brots verds, en forma de rearmament industrial, que han fet més intensa la llum al final del túnel i permeten entreveure-hi un futur millor.
