EDITORIAL // Tot i que no hi ha hagut cap acte institucional per a rememorar-ho oficialment, el vintè aniversari de la creació de la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre ens ha recordat un punt d’inflexió social i polític que va posar els fonaments d’un territori fins aleshores diluït i sense forma ni força identitària. A més a més, hem recordat que una cosa i l’altra, l’esclat social i la configuració política, van anar de la mà, perquè molt probablement sense la reacció històrica ciutadana contra el Pla hidrològic nacional transvasista del govern de majoria absoluta d’Aznar, no s’hauria remogut la consciència de la Generalitat governada des de feia ja més de 20 anys per CiU.
L’expressió ciutadana va atorgar identitat, símbols i autoestima al territori en relació amb la reivindicació i la defensa del riu, i la constitució d’una arquitectura institucional per a apropar l’Administració a la ciutadania i donar veu a representants governamentals de les comarques ebrenques va suposar un abans i un després a l’hora de plantejar els projectes necessaris per al territori o d’oferir als seus agents socials un interlocutor o interlocutors -el delegat i els delegats o directors territorials- que no fos de Barcelona i que conegués la realitat local.
L’èxit ha estat inqüestionable més enllà de valoracions sobre quina ha estat la magnitud del rèdit. Però ningú no dubta que n’hi ha hagut, de beneficis. De la mateixa manera que és incomprensible que una decisió judicial haja avortat el pas següent i haja posat un roc en el camí lògic i natural cap a un sistema de vegueries que lligue amb la reordenació tradicional catalana, introduint la variable del món local, i desfaça l’artifici estatal de les províncies. Perquè si una realitat està fora de dubte és l’existència de dos realitats sociopolítiques diferents dins de la mateixa província de Tarragona, amb les Terres de l’Ebre com a emblema del que seria una regió sense veguer. No facilitar això des de l’Estat -és un tema jurídic però només caldria voluntat política per a possibilitar l’encaix- és continuar alimentant les tesis que l’acusen amb motiu de recentralitzador i de no haver sabut mai gestionar amb traça la seua diversitat cultural, nacional i política.
