EDICIÓ PAPER // Zarra, 374 punts. Ascó, 370. Esta era la valoració de la Comissió interministerial per a l’elecció d’una seu per a l’MTC a partir de diferents paràmetres sobre característiques dels terrenys, de l’entorn, ambientals i socioeconòmiques o contribució dels ajuntaments al projecte. La cursa dels vuit candidats que van passar el filtre per a ser la seu de l’MTC es va acabar el setembre del 2010, quan es va fer públic l’informe de la Comissió. Zarra, al País Valencià, i Ascó eren clarament els candidats més ben valorats, i Yebra -l’altre candidata avalat per l’AMAC juntament amb Ascó- i Villar de Cañas se situaven en tercer i quart lloc, respectivament, amb 357 i 350 punts. Eren els quatre candidats considerats idonis. La resta eren només vàlids. Zarra i Ascó se situaven en un mateix nivell òptim i els defensors de la candidatura asconenca no acabaven d’entendre com Ascó no era el primer si era el que tenia més bones notes: 14 circumstàncies estaven valorades com a “molt bones” respecte de les 11 de Zarra.
Zarra tenia la particularitat política que el govern valencià de Camps no s’hi havia pronunciat en contra, a diferència del Govern i el Parlament de Catalunya, que rebutjaven l’MTC per a Ascó, en el cas de l’executiu tripartit -presidit per José Montilla- en les últimes estribacions de la legislatura. Va ser un factor de pes que la discussió tingués lloc en any electoral a Catalunya. Ni Montilla [vegeu la seua valoració d’expresident en una entrevista posterior, a la pàgina 7] ni Artur Mas no hi estaven substancialment en contra, ni de bon tros, però van haver de jugar un paper diferent.
L’informe de la Comissió Interministerial presentat en el Consell de Ministres no prejutjava com a guanyadora cap candidatura, com es deia en el preàmbul de les conclusions, però establia una jerarquia que, un cop feta pública, ja avançava que qualsevol decisió que no fos coherent amb esta, seria exclusivament política. El govern del PSOE va topar finalment amb l’oposició de la Generalitat Valenciana per Zarra i el primer Govern espanyol de Rajoy va triar a finals del 2011 el quart candidat, Villar de Cañas.
Amb els números de l’informe al davant, abans de la deliberació política dels mesos posteriors, Ascó s’havia quedat a tocar -amb un sistema de ponderació de dades si més no discutible que li va arrabassar el primer lloc- d’assolir el gran objectiu de l’equip de l’alcalde Rafael Vidal: atorgar continuïtat al model econòmic nuclearitzat del municipi més enllà de la vida útil dels dos reactors en funcionament. A més a més, el municipi riberenc era el més ben valorat en aspectes com la immediata disponibilitat dels terrenys, infraestructures -tenia millor connexions per al transport dels residus, sobretot per ferrocarril- o connexions elèctriques. I també era, entre els tres candidats més ben situats, el que millor havia dotat la contribució de l’Ajuntament al projecte.
L’aptitud d’Ascó ja era ben coneguda i havia estat reivindicada pels defensors de la candidatura durant tot el procés. Era la conseqüència del fet que estiga a la vora d’un complex nuclear en funcionament i de la via de mercaderies entre Reus i Casp, i connectat per carretera amb l’N-420 per l’eix de l’Ebre. Però no n’hi va haver prou. Ara bé, l’elecció de Villar de Cañas va tenir tan poca consistència que, deu anys després, el municipi castellà s’ha quedat sense res lligat.
Les crítiques al procediment de selecció, inclosa una demanda de Greenpeace per la vulneració del conveni europeu Aarhus, que exigix transparència i participació, o el paper de les comunitats autònomes, que el ministeri recorda que legalment no havien de tenir cap protagonisme però que es va qüestionar que no formessen part de la comissió transversal decisòria, van esquitxar el procés d’una incertesa que s’ha mantingut fins ara, ja que durant molt de temps la principal garantia de Villar de Cañas era una cosa tan poc tècnica i tan naturalment inestable com el suport de l’exsecretària general del PP Maria Dolores de Cospedal. Fins que els socialistes van guanyar les eleccions a Castella-la Manxa.
Ascó no va guanyar -oficialment- per la proximitat dels terrenys al polígon petroquímic de Flix i al nucli urbà principal asconenc, o pel fet que la mateixa línia de ferrocarril que era un punt a favor en mercaderies, també porta passatgers i això fos un factor de risc. Però, sobretot, no va guanyar per raons polítiques i, sense el consens polític ni social necessari, finalment tampoc va rebre el cop de mà de qui es pressuposava que eren els principals valedors de les seues aptituds tècniques, el Ministeri d’Indústria i Enresa. Els opositors van respirar amb el resultat de l’informe, i van esbufegar alleugerits amb la decisió posterior -i de moment estèril- del govern Rajoy.
