Este diumenge, 10 de novembre, tornem a estar cridats a les urnes, en esta ocasió per a una repetició de les eleccions general fruit de la incapacitat del PSOE per a formar govern en una situació de tanta fragmentació política com ponts fets malbé. Els espais dels partits se superposen en la diversitat, però, en canvi, els partits són incapaços d’esprémer estos espais comuns, que d’altra banda no existixen en relació amb els conflictes capitals, que tenen gairebé segrestada l’activitat política.
En la línia que hem fet sempre que s’han posat les urnes, i encara si és necessari un punt més enllà atenent la gravetat del moment i la distorsió històrica que ha suposat la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem, demanem una marea de votants. Que ningú es quede a casa. Que tothom exercisca el seu dret amb la mateixa convicció que ho va fer el 28 d’abril, i els que no van anar a votar aleshores, que ho facen ara.
Les eleccions no plantegen canvis substancials, però sí que hi ha un element nou, més enllà de la sentència recent, que és l’impuls de Vox, que no ha fet sinó arrossegar els debats i els registres utilitzats pels partits estatals cap a la dreta -a excepció de Podemos-, amb un PSOE que ara només planteja portar Puigdemont a Espanya i tornar a penalitzar els referèndums il·legals com a solució per a Catalunya. Més enllà de la irrupció de la ultradreta, certament els debats i els arguments s’han fet agres arreu, infantils -amb perdó dels nens i nenes-, indignes de la política, dignes de programes del cor -amb tots els respectes a la premsa del cor- pels seus nivells d’interrupció contínua i repetició fins a l’extenuació de retrets escollits per a l’ocasió, de cartellets manipuladors. Els debats a les televisions públiques, especialment el de TV3, gairebé rebentat per alguns dels assistents i assistentes, han mostrat que no hi ha desllorigador per al conflicte. N’hi ha que s’hi mouen com peix a l’aigua.
Són les segones eleccions generals després de la crisi política del 2017, l’any que va marcar l’enquistament del conflicte, i massa gestos i paraules busquen esmolar encara més esta època convulsa que ens ha tocat, d’excepcionalitat rutinària en què molts no volen veure la crisi del sistema -s’han escrit ja moltes reflexions sobre el perfil dels manifestants “violents”- a la qual respon en bona mesura l’independentisme o altres revoltes.
N’hi ha que han vist en el conflicte la gran ocasió per a sucar-hi pa, però l’extraordinarietat del moment comença també a enviar missatges als que han apostat per esta via: les enquestes auguren un enfonsament de Ciutadans. Veurem també, si és que realment es confirma, en favor de qui. El que sembla cada cop menys probable és un govern espanyol de coalició d’esquerres, amb Catalunya com a motiu de distanciament irreversible entre PSOE i Podem. Què passarà si els socialistes, com també sembla més que probable, no tenen majoria absoluta? A canvi de què es materialitzaria una abstenció de Cs o el PP? Quina estabilitat tindrà este govern, quan les eleccions s’han repetit suposadament per a buscar una estabilitat que dificultaven els resultats del 28A? Els resultats rearmaran el debat, que esperem siga més digne que l’exhibit en l’avantsala televisiva del 10-N.
