HomeEntrevistes“Acollir un infant vol dir estimar i ajudar sense condicions”

“Acollir un infant vol dir estimar i ajudar sense condicions”

Què fa una família d’acollida?

Criar un nen com si fos fill teu. No ha d’haver-hi cap diferència, perquè mentre és a casa teua, tu ets la seua família.

Com sorgix la idea d’acollir? 

De la nostra filla mitjana, que volia un altre germà.

Ja en teníeu tres, de fills.

Sí, i no en volíem cap altre. Però vam veure un anunci a la televisió demanant famílies per a acollir infants.

En coneixíeu alguna?

Vam contactar amb una família també del nostre poble, Roquetes, i ens van explicar la seua experiència. Vam sortir-ne convençuts, malgrat saber que anàvem a començar una aventura.

Quina és la principal motivació per a plantejar-vos acollir?

Ajudar. No has de voler res més. Donar el teu temps i esforç a una persona que ho necessita. I fer-ho sense condicions.

Donant per fet que us encanten les criatures.

A nosaltres no ens suposa res. El primer fill ens va donar molta feina, com a tothom. Amb el tercer, les expectatives i autoexigència baixen i els cries amb major facilitat.

Algú abans, a la seua família, havia acollit?

Els meus iaios, de Mequinensa, van afillar dues xiquetes durant la postguerra. I les van fer grans. Avui són les meues ties.

Quin és el procés administratiu per a ser família acollidora?

Vam anar al Consell Comarcal del Baix Ebre, on hi ha l’ICIF Terres de l’Ebre (Institució Col·laboradora d’Integració Familiar), que s’ocupa de tot el procés. Nosaltres estàvem una mica espantats perquè no sabíem si una família normal i treballadora podia acollir. I ens van dir que tot just és este perfil el que busquen, gent ben normal. Vam fer un curs, vam conèixer casos,vam explicar la nostra història de vida…

Us van tremolar les cames?

Ens va deprimir conèixer casos reals i veure que hi ha nens que viuen situacions difícils. Després te n’adones que fan falta famílies disposades a ajudar.

Quants infants heu acollit?

Dos. Ara tenim una xiqueta que va venir directa de l’hospital, on la van deixar els seus pares després de nàixer. Marxarà amb una família adoptiva.

Com va ser el primer acolliment?

Tenia un mes i mig quan va arribar a casa. Era una xiqueta. Des del naixement, havia estat hospitalitzada. Tenia una malformació a la boca que l’obligava a alimentar-se per sonda nasogàstrica. Havíem de portar-la a Vall d’Hebron dos vegades al mes. Va ser una experiència dura però amb molt bon record, perquè era una nena que ho tenia tot en contra i ho ha acabat tenint tot a favor.

Una arrencada d’impacte.

Quan ens ho van proposar, des de l’ICIF, ja ens van advertir de la problemàtica i que ens ho penséssem bé. Però, què havíem de fer? Dir que no a qui més ho necessita? Ens hi havíem posat per ajudar!

La conciliació amb la feina és important.

El meu marit i jo hem tingut molta sort, perquè les empreses on treballem ens ho han posat fàcil. Fem torns diferents i així sempre hi ha algú amb els tres fills i el d’acollida. Al final de l’acolliment de la primera, ens van cridar per a operar-la. Havíem acabat les vacances i no vam veure altra opció que casar-nos per a tenir els 15 dies de permís i poder estar amb ella a l’hospital.

El moment de tornar l’infant no deu ser fàcil.

No ho és gens. Però saps que este dia arribarà. Ho fan molt bé perquè el retorn està pautat. En este cas, vam tenir oportunitat de conèixer la família biològica, amb qui va retornar la nena. Fins al punt que ens hem ofert -i van acceptar- que els acompanyem a les visites a l’hospital. Ara la tenim un cap de setmana al mes, com si fóssem tiets.

Com viuen l’experiència els seus tres fills?

Penso que formarà part per a sempre de la seua vida. Estic convençuda que créixer així ha de ser un valor afegit que els ajudarà a ser millors persones.

Quin suport rebeu?

De tota mena. Ens hem sentit sempre molt acompanyats. També hi ha ajuda econòmica. Tenir el nen a casa no suposa cap despesa.

Teniu la sensació de nadar a contracorrent?

Tenir tres fills ja et fa diferent, encara que siga una decisió conscient. Amb l’acollida, el comentari més habitual que et fan és “jo l’estimaria tant que no podria tornar-lo”. Has de poder estimar i dixar marxar. Amb els teus fills també ho hauràs de fer.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 33 = 34

Últimes notícies