Sempre que he d’escriure una columna em paro a pensar quins temes són de més interès per a l’opinió pública, escric i esborro incomptables cops. Em pregunto, interessarà el que jo pugue pensar? Què en pensaran quan llegisquen les meues línies? Però al cap i a la fi es tracta d’opinar i tot és vàlid, o no?
Deixo ja de divagar i finalment m’atreveixo a escriure sobre un terme que l’any passat va ser un dels que més va sonar en manifestacions, discursos o tertúlies. Apoderar. Segons el diccionari es tracta de “l’acció de donar els mitjans a una persona o un grup social per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials”. Molts haureu recordat les nombroses manifestacions per la igualtat que l’any 2018 va suposar un punt d’inflexió per al feminisme. Una paraula que haurem de seguir utilitzant per ser i sentir-nos lliures i per reclamar el que ens correspon.
Però més enllà de cridar-ho als grans actes hem d’aplicar-ho al dia a dia. Em refereixo a no deixar passar comentaris banals, de pensar: “bah, millor no contestar perquè no val la pena”, i tant que ho val. Les petites accions són les que marquen la diferència i creen consciència. On hi hagi un comentari o una situació incòmoda que supose un atac, per mínim i poc ofensiu que semble s’ha de tallar en sec. Però també ens hem d’apoderar per parlar de temes que ‘a priori’ són tabús o ens fan vergonya. D’aquells que molts cops he sentit dir: “si ho diu un home passa desapercebut, però si ho fa una dona hi ha més crítiques”. Això ha de canviar.
Sempre se’ns qüestiona, ja sigue com a individu o el paper que juguem a la societat. Ens veiem obligades a justificar les nostres accions o les fites que hem aconseguit. Posant la vista enrere per veure el que s’ha aconseguit i el que ens queda. Per tot plegat, mai hem de deixar de lluitar.
La igualtat absoluta a hores d’ara és una utopia, però podem avançar en aquest sentit si ens apoderem les unes a les altres. De canviar de mica en mica la societat que ens envolta.
