EDITORIAL // El transvasament de gairebé 5 hectòmetres cúbics d’aigua de l’Ebre a Santander, per a avalar el creixement urbanístic de la ciutat, ha revifat el que podríem considerar el debat del segle a les Terres de l’Ebre: els transvasaments.
D’entrada, l’actualitat d’este debat s’allunya de les xifres, del debat quantitatiu, ja que el que està en qüestió és el concepte de transferència entre conques. És obvi que poc tenen a veure els menys de 5 hectòmetres cúbics anuals del transvasament a Cantàbria amb el centenar que poden marxar cada any segons l’ús vigent de la concessió de l’anomenat minitransvasament de l’Ebre a Tarragona, i encara menys amb els més de 1.000 que preveia el Pla hidrològic nacional, transvasista per excel·lència, de l’últim govern Aznar. Cada cosa té la seua magnitud. Però no parlem d’això, parlem de si els transvasaments poden ser considerats o no com a solució als dèficits hídrics d’altres conques, fins i tot com a opció prioritària.
En este punt, si alguna cosa tenen interioritzada les forces polítiques catalanes, i especialment a les Terres de l’Ebre, és que ser condescendents amb qualsevol política transvasista comporta una factura política feixuga, i a partir d’aquí, amb unes noves eleccions a la Generalitat a tocar, el debat es torna simple i es convertix en una lluita per a veure qui fa més gestos o qui s’ha oposat més vegades i amb més energia a un transvasament o qui n’ha estat menys còmplice. La remor de l’aigua activa les apel·lacions al front comú, a la defensa del territori, però sobre uns fonaments polítics de fang en què cada partit només busca salvaguardar la seua imatge, o això és el que sembla massa sovint.
A les Terres de l’Ebre hi ha un Front Institucional, creat per a canalitzar l’oposició dels ens locals a l’actual Pla de conca. També hi ha una Taula de Consens, creada recentment i integrada per ajuntaments i sectors socioeconòmics que tenen com a bandera la lluita per a salvaguardar el Delta a curt i llarg termini enfront d’una crisi climàtica que n’accentua la regressió i la subsidència. També hi ha una Comissió per la Sostenibilitat, un òrgan amb rang legal que compta amb tots els representants de tots els sectors i administracions. I, en canvi, estos dies, només hem sentit retrets polítics i hem assistit a la improbabilitat que es puga articular un front territorial real i sòlid, amb arguments científics compartits, per a armar una oposició de llarg recorregut a qualsevol transvasament, siga qui en siga l’impulsor o el responsable, si realment tots ens creiem que, com diu un dels lemes de la PDE, els transvasaments no són la solució.
I si no és així, si no hi ha consens argumental i polític en esta posició de rebuig a qualsevol hipotètica agressió -o agressió consolidada- que puga condicionar el futur del Delta, que cadascú defense la seua posició, a les clares, sense embuts ni tripijocs preelectorals, i que es dissolguen els organismes que no siguen operatius ni funcionals. L’Ebre català i el Delta necessiten accions, i això vol dir aigua i sediments. En cas contrari, el debat del segle potser serà encesament polític, però també aigualit.
