En els darrers anys hem sentit dir o hem llegit sovint que la Xina era la pròxima potencia econòmica del món, en substitució dels Estats Units. Se sol presentar com un fet inevitable i relativament pròxim. Aquest tipus de canvis en l’hegemonia i el lideratge en el sistema econòmic que se sol designar històricament com a “capitalisme” s’ha produït al menys quatre vegades al llarg dels segles.
Un dels més eminents historiadors de l’Escola dels Anals, Fernand Braudel, va analitzar els canvis d’hegemonia econòmica mundial a la seva gran obra ‘Civilización material, economia y capitalismo, siglos XV – XVIII’ (1979). Més tard, l’economista Giovanni Arrighi va estendre i ampliar el seu anàlisis fins a temps recents a ‘El largo siglo XX’ (1994), i en obres posteriors.
El capitalisme, segons les anàlisis de Braudel, va néixer en el sistema de ciutats-estat del Nord d’Itàlia, com Florència i Milan, però especialment a Venecià, al segle XIII. A Venècia, que era independent en un context medieval, una oligarquia mercantil tenia el poder polític, de manera que les accions de la ciutat-estat estaven supeditades a les consideracions econòmiques i havien de ser rendibles. La seva riquesa venia del control monopolista de les baules finals de la cadena d’intercanvis que lligava Europa amb l’Índia i la Xina.
Després de Venècia, Gènova va jugar un paper hegemònic al convertir-se en gestora comercial i financera dels imperis ibèrics (1340-1630). Estava organitzada com una xarxa de comerciants i banquers repartits per les ciutats comercials i les places financeres europees. Estava associada als imperis territorials més grans d’aquells temps, primer Portugal i després Espanya.
Holanda va ser hegemònica del 1560 al 1780 (els períodes es solapen perquè durant les transicions hi ha una doble hegemonia). Holanda estava organitzada com un embrió d’Estat nacional, i va crear un imperi de bases comercials amb les que tenia el domini de les transaccions amb el Bàltic i l’Orient. Els holandesos eren els grans intermediaris internacionals i Amsterdam fou el mercat central dels diners i el capital.
Gran Bretanya, era ja plenament un Estat-nació, amb un imperi comercial i territorial d’abast mundial, i fou hegemònica entre 1740 i 1930. La Revolució industrial, que es va produir durant aquest període, la va convertir en la primera potència industrial i va impulsar les exportacions dels ses béns de capital arreu. El resultat fou la primera globalització del capitalisme. La City de Londres captava capitals ociosos de tot el món i els reinvertia.
Els Estats Units han estat hegemònics des de 1870 fins ara. El seu Estat era d’una dimensió semi-continental i tenia molts recursos en el seu interior. La seva productivitat augmentava ràpidament i va poder desenvolupar un complex industrial-militar que el van convertir en la primera potència internacional. Després de la II Guerra Mundial els Estats Units van establir un nou ordre mundial, amb una centralització del poder financer encara més gran.
Braudel assenyala que es va produir una expansió financera a les acaballes de cada cicle hegemònic. Quan els beneficis disminuïen per l’augment de la competència que acabava patint cada país hegemònic, els capitals obtinguts buscaven una major rendibilitat a les finances i a l’economia rendista Afegia que cada una d’aquestes expansions financers obria la porta a l’ascens d’una nova potencia hegemònica. El capital financer s’invertia en territoris que prometien, i així els capitals de la vella potència hegemònica acabaven finançant els sorgiment de la nova.
Al final, aquestes expansions financeres eren insostenibles perquè canalitzaven cap a l’especulació financera i l’economia rendista més capitals dels que aquestes podien aplicar de manera rendible, es produïen i esclataven bombolles especulatives i la vella potència acabava cedint el pas a la nova, que havia fet les inversions productives.
Hi van haver els períodes de transició, o de doble hegemonia, següents: de Venècia a Gènova entre 1340 i 1450 (110 anys); de Gènova a Holanda entre 1560 i 1630 (70 anys); d’Holanda a Anglaterra entre 1740 i 1780 (40 anys); d’Anglaterra als Estats Units entre 1870 i 1930 (60 anys).
Els Estats Units van obrir el pas a la transició cap a un nou règim d’hegemonia als anys 1980 quan van reorientar la seva economia cap a les activitats financeres i rendistes. Si ens basem en les referencies històriques mitjanes, aquesta transició pot durar uns 60/ 70 anys, és a dir, que ens anem cap a la dècada de 2050, o posteriors, per a que es completi la transició a una nova hegemonia.
Aparentment, la potència ascendent en aquests moments, la que pot fer front als Estats Units, segons es diu arreu, és la Xina. Institucions, com el WEF o Goldman Sachs, preveuen que l’economia xinesa superi en volum a l’economia americana en algun moment de la dècada de 2030. El Centre de Recerca Econòmica del Japó ara diu que no succeirà durant almenys diverses dècades.
El 2022 el PIB de la Xina era d’uns 18 milions de dòlars corrents, i el dels Estats Units de 25 milions. Però, si fem la comparació a Paritat de Poder Adquisitiu, el PIB de Xina seria de 29 milions de dòlars, superior a l’americà. És a dir, que el ‘sorpasso’ ja s’hauria produït (l’any 2014). Però, què vol dir realment això? La renda per càpita dels Estats Units és d’uns 75.000 dòlars, i la de Xina a dòlars corrents uns 13.000 i a Paritat de Poder Adquisitiu uns 21.000. La diferència encara és molt gran. Xina tan sols supera als Estats Units en volum perquè la seva població és prop de 5 vegades més gran.
En la història, mai l’hegemonia ha passat d’un país avançat a un país menys desenvolupat. Estem en una situació inèdita. A més, es preveu que d’aquí a l’any 2050, la baixa natalitat farà disminuir la població activa de la Xina, al temps que patirà un greu envelliment. Llavors Xina haurà perdut l’avantatge competitiu que ha tingut fins ara. Així que Xina tan sols te fins a l’any 2050 per intentar liderar el món tota sola. L’Organització de les Nacions Unides ha projectat que la població de la Xina continuarà descendint fins a gairebé la mitat que l’actual, cap a fins de segle.
Una altra qüestió a tenir en compte és que el capitalisme tan sols es converteix en un sistema econòmic quan s’articula amb les institucions estatals. Sense elles no és sinó un conjunt d’activitats parcials en el si d’altres sistemes dominants. Per a combinar poder territorial amb expansió econòmica s’han anat establint, de manera informal, el que Arrighi ha anomenat “relacions d’intercanvi polític”, en base a les quals els poders territorials proporcionen “protecció” a canvi de rebre suport econòmic.
En la seqüencia d’hegemonies que hem descrit, cada nova potència és més gran que l’anterior. Gènova era una ciutat-Estat, Holanda un quasi-Estat nacional, Gran Bretanya un Estat-nació imperial, Estats Units un Estat de dimensió gairebé continental capaç d’imposar un ordre mundial. Xina te més població que els Estats Units, però no representa el salt qualitatiu cap a un nou nivell organitzatiu i estructural que cal esperar.
Un aspecte que Arrighi destaca d’aquest canvis és el dels costos que el sistema integra. En el cas de l’hegemonia de Gènova, els “costos de protecció” els assumien els imperis ibèrics. Holanda va internalitzar aquests costos en les companyies estatuàries, que es feien càrrec de la seva pròpia ”protecció” a l’Orient, seguint una lògica econòmica.
En el cas de Gran Bretanya, l’Estat imperial va assumir els costos de protecció, sense deixar de banda la lògica econòmica. Els Estats Units, donada la seva grandària i els seus recursos, van poder fer un pas més, interioritzant en les seves corporacions verticals els costos de transacció i integrant els processos de producció i de distribució.
Cada pas endavant en els cicles de desenvolupament econòmic ha implicat una renovació de les estratègies i estructures empresarials i governamentals. Ara caldrà incorporar al sistema els costos de gestionar la biosfera i el clima, de preservar els recursos naturals i revitalitzar la natura per a les futures generacions, de preservar la vida i potenciar el desenvolupament humà, de garantir les condicions per fer efectives la llibertat, la creativitat i l’adquisició de coneixements.
No és realista esperar que l’autoritària Xina, un país que està retirant els llibres que considera perillosos de les biblioteques de Hong Kong, que “compren” les guerres de Putin, pot ser el país que encapçalarà les respostes del món als reptes que aquest te plantejats. Cal esperar un canvi més complex que la simple substitució de l’hegemonia americana per la xinesa.
Com explica Ho-fung Hung a ‘The China Boom. Why China Will Not Rule the World’ (2015), en realitat a la Xina, històricament vulnerable als conflictes interns, no li interessa tant trencar el sistema internacional organitzat pels Estats Units, com fer-se un bon lloc i adaptar-lo a les seves necessitats. No és impossible, però la seva recent orientació nacionalista i irredemptista ho pot complicar tot.
L’hegemonia no és simple dominació. Un país hegemònic, a més, utilitza el seu poder per liderar l’economia global, no tan sols en benefici propi, sinó també en benefici dels altres països, d’una manera que aquests considerin acceptable. És a dir, que impulsa l’economia global de manera que sigui un joc de suma positiva, en els que tots poden guanyar una mica. Qui farà això a nivell mundial? I com es farà?
De tota manera, la transició està en marxa. Cap a on? Més enllà de l’hegemonia dels Estats Units com a tals. Com deia Arrighi, després d’anys d’estudis sobre el terreny i de varies obres extenses i profundes sobre la qüestió: “la transició actual [és] cap a un destí desconegut”.
(continuarà)
