CRÒNICA // L’any 1980 van caure a les meues mans les dos cartes que Esteve Jardí i Altès havia escrit a la seua esposa i família, des de la presó de Pilats. La primera, un dia abans de la segona, escrita el dia 3 de setembre del 1940 on li demanava a la seua muller, “…Bajarás como más pronto mejor que tengo muchas ganes de veros…”. El dia següent ja, “puesto en Capilla”, li escrivia la darrera carta on deia, “…Queridos míos, al enterarme de mi fatal desgracia, procurad conservar la màxima serenidad…”.
En disposar de les dues cartes a les meues mans, vaig demanar al fill d’Esteve Jardí, Antoni Jardí Portolès, que les servava com un tresor del pare que ell mai va arribar a conèixer, que me les deixés publicar. Vaig considerar que es tractava d’un document històric de gran valor humà. Però Antoni Jardí exercia de rellotger a Gandesa, on s’havia obert camí com a fill de vídua sense gaires recursos, gràcies al coneixement de l’ofici que li havia ensenyat un rellotger de Reus que va conèixer el seu avi a la presó de Gandesa i també va coincidir amb el seu pare a la presó de Pilats de Tarragona. En aquell moment no em va permetre publicar-les; considerava que es tractaven de dos documents que calia donar-los a conèixer per a entendre una mica millor què havia passat quan Franco va guanyar la guerra, havent-se revolucionat contra el govern d’Espanya.
Antoni Jardí, ja gran, amb dificultats físiques pròpies dels seus 81 anys, ahir va portar-me a casa les dues cartes canviant l’opinió que 41 anys abans m’havia negat. Les poso en coneixement dels lectors i que cadascú en tregui les conclusions.
