Un fil uneix la vida d’aquest home, Santiago Vilanova (Olot, 1947), i la d’aquesta noia sueca, de 16 anys: la voluntat, el treball i el coratge per denunciar el que està passant al món, amb els seus principals responsables, i per proposar alternatives, radicals i graduals alhora, per anar canviant el panorama de tanta injustícia en tots els aspectes: laboral, econòmica, política i ecològica, que tant de dolor comporten amb les emigracions massives, amb guerres i fams, amb la destrucció, en síntesi, dels hàbitats i de la gent que hi viu.
El meu company Vilanova -periodista i escriptor, pioner de l’ecologisme a Catalunya, viatger arreu del món per la sostenibilitat planetària- i la Greta -entre tanta joventut que per fi es mou per alçar la veu- són fills rebels d’aquest model econòmic, social i polític que ha desgovernat la realitat mundial els últims cinquanta anys.
La diferència rau en el fet que, per raons d’edat, en Santi Vilanova, amb 73 anys, va començar a veure els inicis d’aquest desgovern en la seva joventut, i la Greta i les noves generacions han de carregar amb l’acumulació de tanta destrucció com la que assola ara mateix el conjunt de la Terra.
Amb la crisi o emergència climàtica, els mitjans de comunicació no han tingut més remei que tornar a parlar d’ecologia i, els més agosarats, d’ecologisme
Amb la crisi o emergència climàtica, els mitjans de comunicació no han tingut més remei que tornar a parlar d’ecologia i, els més agosarats, d’ecologisme, és a dir, de ciència i de combats socials que, justament en el curs dels últims cinquanta anys, han estat molts i diversos arreu del món, amb protagonistes de tota mena: científics, indígenes, periodistes, intel·lectuals, grups populars afectats, és a dir, tots aquells grups humans que als inicis de l’actual devastació van alçar la veu, també, per alertar-nos del que podria passar si l’economia global -amb el beneplàcit dels governs i de les grans institucions- no canviava de rumb.
Aquest és l’estat en què ara ens trobem. Per això Greta els diu a la cara: “Com goseu continuar parlant de ‘creixement’?”. I per això mateix, el meu llegendari col·lega olotí els pot tirar als morros: “Anem al col·lapse. Cal una reconversió total de la cultura i l’esperit humà, que no vindrà de grans institucions, com l’ONU, dominades pels estats més destructors, sinó d’un aixecament mundial de les víctimes més directes de tanta destrucció programada”.
Ho signo i ho consigno, perquè aquesta ha estat la nostra idea des d’un bon començament: aturar els projectes econòmics destructors, començant pels de base local (energia nuclear o tèrmiques de carbó, grans pantans i transvasaments, urbanismes delirants, agricultura industrial, concentracions urbanes impossibles, etc), a fi d’evitar, justament, l’expansió en cadena d’aquest model d’extracció a les perifèries per acumular-lo als centres de poder on tot es decideix.
Ni aquí ni arreu del món, aquesta denúncia que sortia de les bases socials no va ser escoltada. Més encara, va ser menyspreada i ridiculitzada argumentant que anava contra el “progrés social”. Mireu el “progrés” que hem aconseguit! Però no defallim: als advertiments desoïts durant cinquanta anys -i més- se suma la santa indignació dels joves hereus que ja no volen saber res del món que els hem deixat. Tant de bo no caiguin en els defectes, traïcions i covardies del món que procedeixen.
