Fa uns dies en Sisco Besalduch Piñol escrivia en aquest Setmanari que a partir d’aquest 2023, després de la insistència de la seva mare, que li reclama que en faci ús, signaria amb el seu primer i segon cognom. Perquè, com diu la mare del Sisco, les dones som les que parim, les que alimentem i fins i tot, en la majoria de casos, vestim els nostres fills i filles. No puc estar-hi més d’acord, i també hi estic, en part, amb el seu amic Javier Mauri Marquès, que diu que “cal recalcar la importància d’escriure el cognom matern- diu ell- per fer-li un reconeixement”. Cal un reconeixement i exigir un dret.
Un dia, fa molts anys, una excunyada meva, anglesa, em va fer caure en la pensada, quan, presumint de la nostra condició de tenir dos cognoms, un de patern i un de matern, i comparant-ho amb el fet que al seu país les dones en casar-se perdien el seu cognom i passaven a dir-se com el marit, em va respondre: no tens els cognoms del teu pare i de la teva mare, tens els cognoms del teu avi patern i del matern. Efectivament. Si em punxen no em trauen sang!
Certament, conservem els cognoms masculins, perquè, en definitiva, no vivim en una societat patriarcal? De cop em vaig sentir òrfena: les dones, per no tenir, no tenim ni cognom!
Segons el llibre segon del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, en l’article 235-2 referent a la filiació, diu: “El pare i la mare poden establir de comú acord l’ordre dels cognoms en el moment del naixement o de l’adopció del primer fill. Els fills, en arribar a la majoria d’edat o en emancipar-se, poden alterar l’ordre dels cognoms”.
El dret de determinar l’ordre dels cognoms de les filles i dels fills, fet relativament comprensible en l’actualitat, mai ha estat, però, reconegut legalment al nostre país, a excepció del cas del dictador Franco, que va donar a part de la seva nissaga el seu cognom, per no tenir altra descendència que una sola filla.
Però que la norma legal possibiliti uns drets, com és el cas del Codi Civil a Catalunya, no vol dir que aquest dret sigui fàcil d’exercir. En primer lloc, la norma obliga a estar d’acord, cosa que en el cas del cognom del pare es dona per fet.
A la societat patriarcal li convé que les dones es casin i assegurin fills legítims als homes, perquè així podran perpetuar-se mitjançant el cognom i l’herència. Per assolir aquesta finalitat s’empren multitud d’estratègies: des d’orientar les xiquetes, des que naixen, perquè arribin a ser esposes i mares, fins a la pressió social i familiar perquè tot quedi com està.
Molts cops són les mateixes dones que no tenen prou coratge per rebel·lar-se i fer palès el seu dret; d’altres són còmplices del patriarcat i actuen treballant pel seu benefici en contra del propi. També hi juguen un paper important les autoritats, que no tenen prou cura i permeten que des de les oficines d’alguns Registres Civils, com qui no vol la cosa, promocionin una determinada tendència i obviïn el dret igualitari de poder establir de comú acord el cognom matern o patern, i fan, així, que la cultura patriarcal segueixi assignant la potestat de portar el primer cognom a l’home, cosa que estableix un model patrilineal en la filiació de les filles i dels fills, de tal manera que el cognom de la mare -procedent del cognom del seu pare o del iaio- sigui subjecte de desaparició.
El reconeixement de la línia materna ha estat una més de les reivindicacions que el feminisme ha dut i duu a terme. Entre tanta injustícia envers el món femení, tal com diu l’articulista abans assenyalat, aquest n’és un de molt important, i certament cal reivindicar-lo des de totes les instàncies socials.
