HomeEntrevistesDora Vicient i Núria Riudeubas · “L’usuari del menjador social busca un...

Dora Vicient i Núria Riudeubas · “L’usuari del menjador social busca un plat calent però, sobretot, fugir de la soledat en què viu”

Dora Vicient, nascuda a Tortosa l’any 1957. Actualment és voluntària del menjador social de Tortosa.

Núria Riudeubas, nascuda a Torredembarra l’any 1995. És treballadora social de Càritas.

 

Tenir un menjador social és una bona i una mala notícia alhora.

Dora: Que hi haja un menjador social és bo. Però que faça falta és mal senyal. És la solució davant un problema que les administracions no poden resoldre.

Les ONG són clau per a ajudar els necessitats en països pobres. Però que Càritas i Creu Roja siguen tan rellevants en països desenvolupats com el nostre indica que alguna cosa no fem bé.

D: Normal no ho és. Fa 10 anys, Càritas es va plantejar obrir el menjador social a Tortosa perquè hi havia una realitat urgent que calia afrontar. Les ONG
actuem allí on l’administració no arriba.

Este menjador va nàixer el 2010.

D: Fruit de la crisi del moment. Llavors, i ara també amb la pandèmia, és quan ha tingut major demanda.

Quanta gent hi passa cada dia?

D: Ara estem estabilitzats en 30-35 persones. En moments crítics hem doblat. Va passar quan va esclatar la covid. La majoria eren famílies nouvingudes acabades d’arribar que buscaven faena i s’ho van trobar tot aturat. Van acabar a la coa del menjador social.

Quin és el perfil d’usuari habitual?

D: La majoria són hòmens, d’entre 40 i 55 anys.

Què és allò que els definix?

D: La solitud. Són persones soles que tenen poc o cap suport familiar. Sense faena i, alguns, amb depressió.

Núria: Tenen una xarxa social i familiar feble. Qui pensa en un menjador social s’imagina persones sense sostre, però la realitat és una altra. És gent que, pel motiu que sigue, ha acabat sola i sense recursos.

Estan en edat de treballar.

D: Molts tenien faena fins fa res. De cop i volta, alguns la perden, emmalaltixen o se separen. O tot a la vegada. I passen, d’un dia a l’altre, de tenir una estabilitat familiar, a quedar-se sols i desemparats.

Els usuaris són sempre els mateixos?

La majoria. Hi ha altes i baixes. N’hi ha que porten anys necessitant ajuda. I, malauradament, continuaran necessitant-la.

Venir al menjador social, per primera vegada, deu ser complicat.

D: Els primers dies ho passen malament. Un menjador social no és el lloc natural per a una persona. Al cap del temps, acaba sent una rutina més.

N: Fa poc, va aparèixer un noi d’uns 30 anys. Se’l veia tímid i passant vergonya a la coa. El vam acollir i convidar a ajudar les voluntàries a servir el menjar. Vam trencar el gel. Ara és usuari i voluntari.

Amb la pandèmia, només poden donar el menjar en carmanyola.

D: Hem perdut una mica la faena socialitzadora del menjador. La gent ve per un plat calent però també per a parlar amb les voluntàries i la resta d’usuaris. És l’únic moment del dia en què no se senten sols.

Es deuen creuar històries de vida complexes.

D: Tenim de tot. N’hi ha un que es va separar. La filla es va quedar amb la mare. Ell va patir un accident que el va incapacitar. No podia treballar. Ni tan sols cuinar. El que dèiem, d’un dia per a l’altre, la vida et pot donar la volta.

N: També hi ha històries boniques. La relació entre usuaris ha donat peu a amistats. Un noi, que no podia pagar el lloguer del pis, ha acabat compartint
habitatge amb un altre usuari.

I este Nadal?

D: El menjador no obre els festius, però servim menú doble el dia abans. Sempre ho fem en dates assenyalades. A més, enguany tenen dinar amb estrella Michelin! El prepara el Restaurant Les Moles.

N: És un gest que diu molt d’ells i que als usuaris del menjador els fa sentir importants.

 

Tenen prou voluntaris?

D: El voluntariat és clau en esta faena. I, sí, sempre en fan falta. Val a dir que ara, com que repartim el menjar en carmanyola, en som menys. En una situació normal, el menjador el portem 12 voluntaris.

Què porta algú a servir plats al menjador social?

D: Li puc parlar del meu cas. Quan treballava ho veia com una assignatura pendent. Em sentia en deute amb la societat, perquè jo em considero una privilegiada. Ara, jubilada, tinc temps i prou energia. A més, quan ho proves, t’hi enganxes.

La gana és invisible.

N: A la gent li ve al cap Àfrica.
D: Però la tenim aquí al costat. I qui en passa pot anar molt ben vestit.

Ben vestit?

D: A Càritas, tenim un rober farcit de roba de marques conegudes. Ens arriba un munt de roba en perfecte estat. Això genera la paradoxa de veure persones fent coa al menjador social vestides de marca.

Una paradoxa que amaga una altra realitat.

D: Famílies amb xiquets que calcen Nike, però que no poden fer extraescolars com la resta de companys.

La gent continua sent solidària?

D: A Tortosa fem dos recaptes d’aliments cada any i sempre hi ha hagut bona resposta. Però hem de canviar de model per a guanyar dignitat. Passar del lot d’aliments a ajudar-los econòmicament i que s’autogestionen. A Càritas hem començat a fer-ho, lliurant targetes de crèdit a famílies amb fills menuts.

N: Cal encara molta pedagogia per a fer este canvi. Però és necessari si volem dignificar, no estigmatitzar, i empoderar les persones amb necessitats.

D: Tant des de Càritas com des dels serveis socials municipals fem seguiment de totes les persones que reben qualsevol tipus d’ajuda.

Albert Mestre
Albert Mestre
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

4 + 6 =

Últimes notícies