La vida de les persones ve marcada per moments clau, fets especials o dies concrets que en determinen el futur i la consciència, de manera que amb molts d’altres n’acaben configurant el camí vital que es fa.
Un dels dies més especials, importants i emocionants d’aquest camí vital, el vaig viure el passat 21 de maig del 2021. Aquell dia el pes de la història familiar i política es va materialitzar en el gest de poder votar, des de l’escó del Parlament de Catalunya, el candidat d’Esquerra Republicana a la presidència a la Generalitat i ser testimoni de la investidura.
Molts records i vivències viscudes durant anys es feien presents, perquè, en el meu cas, el llegat familiar és el que em va portar, des de ben jove, a interessar-me per la política. La vinculació en la política de la meva família la recordo des de sempre, ja de molt petita. Just després de la mort del dictador vaig ser conscient que tenia un iaio i uns oncles que feia quaranta anys que vivien a l’exili per ser d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una part de la família que no havia pogut conèixer perquè un aixecament militar ho havia impedit, però amb qui, arribada la democràcia, em vaig poder retrobar.
Aquesta vinculació, la dec sobretot al meu pare, Josep Viña Boldó, el qual, malgrat haver estar privat de créixer convivint amb una part de la família, es va mantenir fidel als valors republicans i va ser escollit primer alcalde d’Arnes de la democràcia, el 1979, com a representant d’Esquerra Republicana, fet que va convertir Arnes en l’únic poble de la demarcació de Tarragona que tenia un alcalde d’Esquerra. El mateix partit en el qual el meu oncle, Jaume Viña Pubill, molts anys abans, concretament des del març del 1937 fins que va marxar a l’exili, va exercir d’alcalde d’Arnes.
Aquells primers anys del postfranquisme no van ser gens fàcils i menys encara en municipis petits, on tot es traslladava a l’àmbit personal, però al mateix temps van ser molt motivadors i engrescadors, perquè van permetre impulsar transformacions importants, obrir les institucions, treballar pels valors republicans i posar aquestes institucions al servei de les persones. Per a mi, van ser tan engrescadors que als 18 anys ja militava a Esquerra Republicana i als 27 vaig ser regidora de l’Ajuntament d’Arnes i consellera al Consell Comarcal de la Terra Alta; i des del 2015 regidora a l’Ajuntament de Tortosa, que és on treballo i visc amb la família.
Explico aquests antecedents personals perquè es pugui entendre l’emoció que vaig sentir quan vaig emetre el vot per investir el 132è president de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Pere Aragonès. Vuitanta anys després Esquerra Republicana de Catalunya tornava a tenir la presidència de la Generalitat i, en aquell mateix instant, es feia impossible contenir les llàgrimes pensant en la lluita, el sacrifici i el compromís d’aquells que m’han precedit i que mai van perdre l’esperança, ni en els moments més foscos i més durs, de tenir una nova Generalitat republicana.
Com va deixar escrit el poeta Joan Brossa, en l’oda al president Luís Companys: “No oblidarem les coses que hem après/en aquests anys de fosca tramuntana,/les ribes uniran homes de pes/i obrirà solcs l’esquerra catalana.”
Ara, amb la configuració del nou Govern presidit per primera vegada per un president alhora independentista i d’esquerres, s’obre una nova etapa amb energies renovades per encarar la reconstrucció social i econòmica del país, l’amnistia i l’autodeterminació.
Des del Parlament treballarem per conformar majories de progrés que ajudin a sacsejar el país i acompanyar el Govern i el president en les quatre transformacions que ha d’impulsar la nova Generalitat republicana: la social, la feminista, la verda i la democràtica.
