Per primera vegada, la directora del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) és una dona i és ebrenca: Sarai Sarroca, de Flix.
La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) no ha volgut dixar passar l’oportunitat de donar-li veu en el seu cicle de xerrades Ebre, Canvi Climàtic i Gestió de Recursos, amb una conferència que va dur el títol d’‘El temps que ens ve’, i que va corroborar, en paraules de la conferenciant, que “el canvi climàtic ja ha arribat i es pot demostrar científicament, amb dades que constaten que el clima que van viure els nostres iaios no és el mateix que vivim nosaltres ni serà el mateix que visquen els nostres fills”.
Per a començar, l’experta va afirmar que l’actual període de sequera ja és el segon més important de la història des que hi ha registres meteorològics, després de la del 2004-2008, quan les Terres de l’Ebre van sortir al carrer per a evitar un allargament del minitransvasament fins a Barcelona i el conseller Baltasar va pujar a peu a Montserrat per a demanar que plogués. I va ploure, però probablement perquè, com va explicar Sarroca, “els períodes secs acostumen a durar entre dos i tres anys”.
Les sequeres cícliques des del 1950 han estat cícliques, però és simptomàtic que en este segle se n’hagen viscut ja els dos episodis més destacables, amb l’agreujant que l’actual no s’ha acabat, i és preocupant per diversos motius: “En l’anterior sequera, hi va haver moments de respir en què va ploure. En canvi, ara, portem acumulats molts mesos secs i cada vegada ho són més. Portem dos anys amb sequera i s’hauria d’anar acabant, però si esta primavera no plou, patirem molt. Estem perdent finestres d’oportunitat perquè el territori puga respondre davant les amenaces no només hídriques sinó també en l’àmbit dels boscos”.
La sequera d’ara afecta més Girona i Barcelona perquè, segons Sarroca, els dies de vent de tramuntana i mestral a l’Ebre i a l’Empordà, que impulsen vent marítim cap a la costa central i la costa brava, s’han reduït ostensiblement.
Més temperatura i menys pluges
La riberenca va dividir la seua exposició en dos parts: el clima observat i les previsions de futur. En relació amb el primer bloc, va concloure que l’augment de les emissions de diòxid de carboni va lligat a un increment de la temperatura “espectacular” a partir de la dècada dels 80: més d’un grau de mitjana en menys de mig segle a l’arc mediterrani: “La zona mediterrània és molt sensible a l’augment de la temperatura”.
A Catalunya, des del 1950, la temperatura ha augmentat 1,8 ºC, lluny dels objectius dels acords de París, que establien un increment màxim d’1,5 ºC respecte de l’era preindustrial. Això implica un ritme trepidant, encara que no ho semble, de 25 dècimes de mitjana (0,25 ºC) per decenni, però a l’estiu, l’increment arriba a les 31 dècimes de mitjana.
1,8º ha augmentat la temperatura de mitjana des del 1950
A més, el ritme encara és més contundent si analitzem que la pujada es concentra en les últimes dècades: “Des de 1995 la temperatura no ha parat d’augmentar”, sense treva, durant 28 anys consecutius, així com el nombre d’hores de sol, que s’ha incrementat entre un 10 % i un 15 %, entre altres motius, perquè hi ha més períodes anticiclònics, segons la meteoròloga.
De les dades que va presentar s’inferix que actualment hi ha també més dies de calor intensa, amb màximes diürnes que superen els 30 ºC, i més nits tropicals, amb temperatures per damunt dels 20 ºC. “Fins fa poc, parlar de nits tropicals era noticiable, però ara ja no ho és. Ara el que es considera excepcional són les nits amb temperatures de més de 25 ºC, i aleshores ja parlem de nits tòrrides. Fins i tot hi ha nits amb temperatures de 30 ºC, sobretot a Barcelona, i els meteoròlegs en diem nits roents”, va detallar.
També hi ha entre 5 i 7 episodis més anuals d’onada de calor que fa 73 anys. En canvi, hi ha entre dos i tres episodis menys de fred, tot i que “a les Terres de l’Ebre és on menys canvis s’han detectat” en este sentit. El cas és que la temperatura màxima absoluta és cada vegada més extrema, segons la seqüència registrada per l’Observatori de l’Ebre.
També s’ha produït un descens de les precipitacions del 10 % en relació amb el 1950. Aquí les dades no són tan categòriques, ni la reducció està concentrada en les darreres dècades, però la tendència és a la baixa. D’entre les estacions que recullen la pluviometria, a les de les Terres de l’Ebre els descensos més importants són al nord i l’interior del territori.
Projeccions de futur
Pel que fa al futur, el clima es projecte en diferents escenaris en funció per exemple, de si s’aconseguirà reduir més o menys la contaminació. A grans trets, la temperatura mitjana continuaria pujant al ritme de les últimes dècades, i serà de mitjana més de dos graus superior fins al 2050, en qualsevol dels escenaris previstos, respecte del període 1971-2000, amb màximes que poden arribar a 2,4 ºC més elevades que 80 anys enrere.
També s’incrementaran, en consonància amb esta inèrcia, el nombre de dies de calor i de nits tropicals, en detriment de les nits de glaçada. En la mateixa línia, els episodis de fred seran cada vegada menys freds.
“Els extrems càlids es produiran abans en el calendari i s’eixamplaran cap a la tardor. L’estiu cada vegada serà més dur i podrien traslladar-se a Catalunya els climes que ara s’associen a Múrcia o Sevilla, així com el clima del Sàhara aniria pujant també de latitud cap a la Península”, va preveure Sarroca.
La precipitació continuarà a la baixa, entre un 5,3 % i un 9,4 % menys, i sobretot este descens es notarà més a l’estiu. Tot això hauria de fer canviar l’enfocament a la societat ebrenca i catalana: “Ens hem de preparar per a estius amb sequeres importants i més risc d’incendis. Hi haurà menys dies de pluja feble i hi haurà, en contraposició, més episodis de pluja violenta. Hem d’estar preparats, també pel que fa a la subscripció d’assegurances, per a situacions que impliquen més riscos: pluges intenses, gelades, pedregades, ventades, mala mar o llamps”.
Sarroca va insistir en este canvi de paradigma: “Ens hem d’adaptar, no podem continuar plantant tots el mateix cultiu al mateix terreny o fent el mateix ús del transport o de l’aigua”. Així, va admetre que cal actualitzar regadius, amb mètodes més sostenibles, i desplegar polítiques per a reduir emissions contaminants.
Pel que fa al delta de l’Ebre, Sarroca va apel·lar igualment a la necessitat d’adaptació, ja que “tots els informes de canvi climàtic que s’han fet indiquen que el nivell del mar augmentarà, així com el nombre i la intensitat dels temporals marítims”.
“Poques coses podran seguir igual al que coneixem ara. Probablement el Delta canviarà molt en els propers anys i això ho hem de pair. Al Delta, com el coneixem avui, li queda poc temps de vida, per molt que ens capfiquem a fer moviments de sorra. Sempre vindrà un temporal que s’ho emportarà perquè la natura sempre guanya, i cada vegada hi haurà més temporals marítims. D’aquí al 2030 serà així. Si hi fem alguna cosa, potser al 2050 serà diferent”.
Sarroca va tancar la seua intervenció amb una porta entreoberta a l’esperança: “A curt termini, el nostre Delta patirà canvis i serà difícil evitar-ho, però no tenen per què ser definitius”.
