El passat dimarts, dia 19, ens deixava Manolo Pérez Bonfill, estava prop dels 92 anys. Durant els darrers dies han estat molts els comentaris laudatoris de la seua persona, la vida i l’obra com a professor, escriptor, activista cultural, home d’idees… Les subscric totes. Jo no ho podria dir millor. Però han estat molts anys de relació amb ell el que em convida a fer una reflexió des del meu punt de vista, com a amic estimat.
Vaig conèixer Manolo Pérez l’octubre de 1960. Jo era un adolescent de 16 anys i ell, amb 33 anys, era des de feia quatre anys professor de literatura de l’Institut. Pocs mesos abans s’havia casat amb la seua ex-alumna l’Anna Bel. Devia estar molt ben valorat quan li varen encarregar impartir la literatura del curs Preuniversitari, el nivell més alt d’aleshores. D’acord amb el pla d’estudis de 1953 en les matèries humanístiques els continguts eren monogràfics. Aquell any en literatura va tocar Góngora i La Faula de Pol·lifem i Galatea. Manolo Pérez va fer un gran esforç, ja que havia de preparar per a cada classe una part del text. D’aquell contacte, dia a dia, durant un curs, em va quedar la imatge de persona treballadora que es prenia molt seriosament la tasca docent.
Des del principi vaig tenir clar que era diferent, potser pel que havia escoltat a casa. Ma iaia Cinteta coneixia la mare de Manolo, la “senyo Carmeta” i em deia que ho havien passat molt malament els anys quaranta; m’explicava que son pare havia hagut de fugir a França en acabar la Guerra per no ser represaliat. Ella havia quedat sola amb el seu fill de 12 anys i va haver de lluitar molt fent feines a les cases per poder subsistir i pagar els estudis i la universitat. Dues dones en la seua vida: la Carme i l’Anna.
Prompte ja vaig intuir que estava fora del sistema i no combregava amb el règim, però no se’m va ocórrer que podia estar vinculat a la política. El gener de 1969 es va decretar l’Estat d’excepció. Van haver-hi detencions en una operació calculada; actuant sobre professionals, professors, gent corrent amb significació esquerrana. A Tortosa fou detingut Manolo Perez i altres persones; tots foren maltractats. Darrere d’aquestes detencions hi havia les autoritats locals de Tortosa i la camarilla governant que no volien acceptar que la societat estava canviant i cada vegada era més gran el desig de justícia social i democràcia. Ell tenia aleshores 43 anys i era una persona respectada per tothom. L’opinió publica a la ciutat fou de rebuig, tot i la por que hi havia; arreu on anaves, amb veu baixa la gent deia “no hi ha dret que una persona justa estigue a la presó” (els sona?). En acabar l’estat d’excepció les maniobres contra ells van continuar amb iniquitat per part del poder (els és estrany?). Manolo no en volia parlar; fou sempre una persona convençuda; intentava influir en els que l’envoltaven però amb la força del testimoniatge, del treball ben fet, de la bonhomia, de la disponibilitat generosa per a tot el que suposés avenç social: mai des de la propaganda sectària i excloent.
A principis dels setanta feia anys que em dedicava al periodisme però vaig tenir la pretensió de fer poesia. Vaig escriure un llibre Teoria de la distància i volia enviar-lo al Premi Carles Riba; li vaig ensenyar a Manolo i em va dir amb aquell somriure irònic que sempre l’acompanyava: “No té’l premiaran però envia’l, sempre podràs dir que has escrit un llibre de poemes i has participat en el millor premi de la poesia catalana”. Vaig fer-ho i no vaig passar de la segona votació. Anys després, el 1977, en posar en marxa el setmanari L’Ebre informes, li vaig demanar si podia fer-se càrrec d’una secció fixa; així va nàixer Bon dia Cultura Catalana, que es va publicar sense fallar cap setmana durant més de quatre anys; dues-centes peces totes de gran qualitat literària que es mereixerien un llibre. Fou un gran col·laborador del periòdic des del principi; membre del Consell de Direcció i del jurat del premi Jaume Tió la primera edició del qual li fou atorgada a ell i van seguir figures il·lustres com Ricard Salvat, Gerard Vergés i Artur Bladé Desunvila, entre altres. Per a mi el millor, però, fou haver impulsat el premi Campos Tarré per premiar joves estudiants amb vocació periodística: Maricel Chavarria, Juanjo Carot, Antoni Gallardo, Maria José Ariño…
Tots els dies, quan anava a buscar David al col·legi, ens trobàvem pel Parc o per la vora del riu. Sempre tenia una paraula, un somriure o un gest de complicitat, ell també era iaio. El dimarts dia 19 no ens vam veure, Manolo ja ens havia deixat.
