EDITORIAL // Com cada quatre anys, o millor dit com cada vegada que hi ha eleccions i hi ha un nou acord polític de govern que cal desplegar per les sales de comandament de tot l’edifici administratiu de la Generalitat, la incertesa recorre la Delegació del Govern a l’Ebre i les diferents direccions territorials que en depenen, una estructura consolidada des que la va implantar l’últim govern Pujol fa 20 anys. De moment, encara no es coneix el nom del nou delegat (o delegada) i hi ha menys claredat que mai sobre els noms dels directors o directores territorials després que ERC i Junts s’hagen intercanviat la majoria de conselleries.
Este fet no fa sinó incrementar encara més el grau de dificultat que tenen els partits per a trobar candidats i candidates a les direccions territorials, on hi ha un requisit que pesa per damunt de tots els altres i no té a veure ni amb les aptituds ni amb l’adscripció política: el grup de funcionariat al qual pertanyen els candidats i candidates.
Els mateixos partits i la mateixa secretària de Funció Pública sortint, l’ebrenca Anabel Marcos, reconeixen que no té massa sentit haver de donar prioritat a la cerca de funcionaris del grup A en detriment d’altres valoracions sobre la vàlua o la trajectòria, pública o privada, de les persones que optarien al càrrec. De fet, són molts els casos de polítics o persones amb una formació determinada als quals els ha tocat exercir la direcció territorial d’un àmbit que no dominaven d’entrada, cosa que la política hauria d’evitar i sovint només alimenta, com a fórmula per a moure peces i liquidar compensacions pendents. Marcos mateix parla en este número de la necessitat de modificar la normativa que regix l’accés a estos càrrecs de responsabilitat del govern al territori.
Pel que fa als alts càrrecs ebrencs a Govern, continuem sense notícies de cap nomenament. D’entrada sí que hem conegut alguns cessaments d’alguns dels càrrecs que han tingut més visibilitat, com el de la directora general d’Indústria, Matilde Villarroya, entre d’altres. Esperem que el territori mantinga una quota que en els darrers anys ha estat discreta -només Jordi Ciuraneta va ser uns mesos conseller en els darrers 15 anys- però creixent pel que fa a la segona o tercera línia de les conselleries. No perquè aspirem a tenir una quota com a objectiu en si mateix, sinó perquè és positiu per a l’equilibri territorial que el govern integre literalment les sensibilitats de tots els territoris.
