Estat, nació i llengua

A Espanya existeix la disjuntiva de dues formes d’entendre el sentit d’estat i de nació. Mentre una part parla d’Espanya, “como una gran nación”, altres exposen que Espanya “és un estat plurinacional”. Dues maneres d’entendre la realitat de l’actual Espanya.

Els estats es formaren sota la direcció de l’home més fort. Era el rei i el símbol conegut per Corona que el distingia com autoritat i propietari. I així neixen la majoria dels estats, alguns per casaments entre diferents reis dominants d’extenses regions; i altres, per conquesta. Un rei podia dominar zones ben heterodoxes, fins i tot allunyades, on es parlaven diferents llengües i els seus habitants provenien de cultures ben diferenciades. Això va succeir a l’Imperi espanyol del segle XVII, on “nunca se ponia el sol”.

A la Península Ibèrica existeixen quatre nacionalitats ben definides; la gallega i portuguesa, l’astur, inici de la castellana lleonesa, la basca i la catalana. Quatre nacionalitats amb caràcter propi, cadascuna, amb llengües i costums diferents, que exerciren conquestes de cara al sud dominades pels andalusins, en temps del domini àrab. El cas català queda consolidat amb la conquesta de València i de les illes Balears i acords amb la resta de reis peninsulars per pactar els límits territorials. Amb casaments i conquestes, aquestes nacionalitats resten subjectes a la màxima autoritat reial.

Catalunya com a nació neix de la dinastia dels bel·lònides, d’origen got i occità. Són descendents del comte Bel·ló I, de Carcassona (pare de Sunyfred I, d’Urgell i Sunyer I, d’Empúries i avi de Guifré el Pilós o el Bel·lós de Barcelona) creador de la nació catalana i la bandera de les quatre barres quan s’independitza de l’Imperi carolingi. El comte de Barcelona exerceix la direcció política i econòmica sobre la resta del comtats catalans independents, pel domini comercials que manté des del port de Barcelona, a tota la Mediterrània. Aquesta dinastia governa Catalunya i els seus territoris fins al 1410, quan mor el darrer rei, Martí l’Humà, i després del Compromís de Casp passa en mans de la família castellana dels Trastàmara. El comte de Barcelona adquireix el títol de rei d’Aragó amb el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó l’any 1137. Però els territoris mantenen la seva pròpia autonomia, amb parlaments independents de cada territori. Catalunya disposa des del segle XIII, del primer Parlament democràtic d’Europa, en què el rei reunia els tres braços: el militar, l’eclesiàstic i el reial integrat per representants municipals, en què s’aprovaven lleis i pressupostos. L’exemple el tenim quan l’any 1337, Pere III, convoca, a Gandesa, Corts Generals de la Corona d’Aragó, on es reuniren els parlamentaris de la Corona. Però el 1382 convoca Corts Catalanes en què només es reuneixen els diputats catalans. A les Corts Generals la llengua que s’hi parlava era el català .També era la llengua habitual de l’aristocràcia aragonesa i la dels territoris catalans conquerits a Itàlia, com Nàpols i Sicília.

El rei Ferran d’Aragó es casà amb Isabel de Castella i s’uneixen els dos reines. Tant l’un com l’altre són reis d’ambdós territoris, però cadascú manté la seva independència, amb lleis diferents. Castella disposava d’una agricultura molt rica, repartida entre poques famílies aristocràtiques, mentre que Catalunya, pobra agrícolament, radica la seva economia en el comerç de la Mediterrània. Els territoris es diferencien en la llengua, els costums i les lleis: les nostres, de procedència carolíngia, mentre la castellana, de procedència hispana com a continuïtat de l’andalusina. Com estats independents que són, als catalans no se’ls permet participar de la conquesta d’Amèrica, que era potestativa del Regne de Castella.

Del matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, neix la filla Joana, que és casada amb Felip d’Habsburg, i el poder passà a aquesta dinastia de procedència austríaca. Catalunya i els seus territoris d’Aragó, València i Mallorca mantenen la independència amb els seus parlaments, que el rei es veu obligat a convocar per decidir afers polítics, però existeixen contínues discrepàncies entre Castella i Catalunya. Tant és així que el diputat general, que és com se’n deia en aquell temps del president de la Generalitat, declarà la República Catalana l’any 1641, amb el suport de França, i aviat moria enverinat. Durant trenta anys, com a conseqüència de la Guerra dels Segadors, les cases dels pobles catalans estaven ocupades de tropes de l’Imperi espanyol, (flamencs, italians i castellans), on menjaven, dormien i estaven obligats a atendre’ls. De fet, representava una ocupació territorial total. I durant aquest període, concretament el 1660, es va signar amb França el Tractat del Pirineus, en què el rei Felipe IV va regalar el Rosselló, el Conflent, la Cerdanya, i el Vallespí, territoris catalans situats al nord dels Pirineus, al rei de França, sense consultar-ho ni haver reunit el Parlament o Diputació General, com era preceptiu.

Uns anys més tard esdevingué la Guerra de Successió i els territoris del Regne d’Aragó es posaren a favor dels Habsburg, mentre Castella ho estava dels Borbons. Aquests guanyaren la guerra, i van restar com a darrers reductes lliures en poder dels catalans, Barcelona i Cardona. Els 13 de setembre de 1714 caigué Barcelona, i tres anys més tard es redactà el Decret de Nova Planta, durant el regnat de Felip V, que desmantellava les institucions catalanes, o sigui, la Diputació General i el govern independent, i que obligava a parlar en castellà a les audiències i introduïa lleis castellanes. El 1713 ja s’havia signat, amb els anglesos, la donació de Gibraltar i l’illa de Menorca, a canvi de deixar de donar suport el seu exèrcit a les armes catalanes, que fins aquells moment havien rebut.

Des d’aquell moment, amb prohibicions, bombardejos, guerres i imposicions, es formà el que una part d’espanyols denominen “La Gran Nación”. Per això s’ha destruït, per la força de les armes, la plurinacionalitat, i es pretén imposar el lema “Una, Grande y Libre” del general Franco, pels partits d’extrema dreta, dos conceptes diferents de nació i estat; i com que la llengua és diferent volen fer-la desaparèixer.

Anton Monner
Anton Monner
Cronista de Gandesa
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

71 + = 74

Últimes notícies

-->