Som capaços de fer el que realment volem? O més important encara… ens atrevim a declinar allò que no ens ve de gust? Fa poc en parlava amb una bona amiga, roquetera, Laia Subirats, que precisament no és gens hipòcrita i sempre flueix molt. I vam arribar a una conclusió similar. ‘Saber dir que no’ és una carrera de fons, mai deixes de millorar-ho, d’esforçar-t’hi, de ser més clar amb tu mateix. De fet, jo penso que moriré treballant-ho. Però per l’experiència viscuda fins al moment, us puc dir que és de les coses que valen més la pena i que fan més bona salut. Al final, són tòpics però també són veritats com a temples. De vida només en tenim una (que sapiguem) i passa massa ràpid per desaprofitar-la amb coses que no ens acaben d’agradar. Per tant, deixem-nos d’allò que queda bé o que hauria de ser (molts cops per temor al que diran) i apostem per aquella veu que apareix quan callem i ens parem a escoltar-nos… i sona el nostre cor! I així tot anirà millor i ja si ho comuniquem amb educació, a les altres parts implicades, triomfarem. Aprofito per comunicar i explicar-vos una de les coses que m’ha vingut més de gust recentment: retrobar-me amb una vella i bella amiga de l’institut, Verònica Monforte. Verònica és d’aquelles persones que només veus un cop l’any però que et plenen d’energia de tan bona qualitat que arribes sense problemes a la següent trobada. No us passa que com més temps fa que no veus certes persones més les valores? A mi sí i és molt bonic. Si us plau, confieu més en el que sentiu, la veritat està dins nostre!