HomeOpinióIn memoriam. Paco Curto / Joan Guasch

In memoriam. Paco Curto / Joan Guasch

Amb poques setmanes de diferència ens han deixat dues persones destacades de les Terres de l’Ebre. Personalment les considerava “importants”. Òbviament, en la valoració pot influir l’estimació i l’amistat, però també pesa el convenciment que eren d’aquells que deixen una bona petjada, que els que els envolten no queden indiferents: Paco Curto Balagué, farmacèutic de l’Ampolla, natural de Camarles, i Joan Guasch Bellés, tortosí, el “gran del Siboni”, per ser el primer fill de la família que va ser propietària i va regentar aquell hotel i després fonda que durant molts anys seria l’estrella de la corona de l’hostaleria a Tortosa.
Em refereixo conjuntament als dos per les seves morts en dates properes, per haver segut companys del mateix curs del Col·legi la Immaculada i per haver traspassat tots dos a Barcelona, on Guasch ja hi vivia però Curto hi havia anat per una revisió mèdica en principi de menor quantia. Afegiria altres elements també comuns: ser excel·lents professionals, ser bons amics dels seus amics i persones generoses, i tenir cadascun d’ells una esposa magnífica, Mercè en el cas de Curto i Rosa en el de Guasch.

De Curto molts recorden un fet que el limitava negativament, però que al mateix temps va implicar desenvolupar altres capacitats. De petit, a Camarles, va caure de dalt d’un arbre on havia pujat. Era molt entremaliat. Amb els mitjans del moment, els metges no van saber fer una altra cosa davant la gangrena que amputar-li tot el braç esquerre. Suplint la limitació, amb el dret va adquirir unes enormes habilitats que ens deixava bocabadats als companys i amics. Per exemple, es feia perfectament amb una sola mà el nus de la corbata. O realitzava treballs escolars pels quals a tots ens faltaven mans mentre ell els tirava endavant només amb una.
Va ser molt bon estudiant i tenia intel·ligència natural. Probablement la impossibilitat de poder dedicar-se a l’agricultura com ho van fer els seus pares i la major part de la família a Camarles el van abocar a seguir estudis superiors. Amb ell tinc grans records de l’adolescència. A més del Col·legi, a les festes de Camarles i de Tortosa. Un esforç que fèiem tots dos quan teníem uns 13 o 14 anys, gairebé una forta mortificació, era beure cervesa, que no ens agradava gens, però pensant que “això ens fa més homes”. Curto va cursar Farmàcia i, desprès d’un temps treballant a farmàcies de Barcelona, va obrir la seva a l’Ampolla. Per a la gent del poble era “el farma” perquè durant molts anys el seu establiment era l`únic. Va guanyar-se els ampolleros amb la forma de treballar, sentit d’honradesa i capacitat professional. A la vista dels medicaments que estaven prescrits a receptes no dubtava a aconsellar en determinades ocasions que el pacient s’ho fes revisar pel metge, perquè entenia que aquell tractament no era adient per al tractament de la malaltia del malalt.

Era una persona enamorada de les Terres de l’Ebre, de manera especial del Delta, on no parava d’anar sistemàticament, encara que ho hagués fet milers de vegades, Era un “riberenc”, com es deia abans de la gent del que ara en diuen el Delta. Es fixava amb els ocells mentre conduïa el cotxe. La seva dona, Mercè, es posava les mans al cap i li cridava un cop i un altre, ¡mira davant i deixa els moixons, que caurem dins la sèquia! 

Joan Guasch era un entusiasta. Destacava estant a la Immaculada la seva enorme afecció a la música. En uns anys 50 dels anys 20 del segle XX, bastant grisos des de l’òptica de les diversions, ell parlava amb fervor de Pérez Prado i la seva orquestra, la gran estrella, els reis del mambo. Ell mateix tocava la bateria amb força i gràcia, i, en les converses entre els companys, agitava els braços simulant el ritme trepidant de tocar la bateria.

Va estudiar peritatge químic i desenvoluparia diversos treballs, però el més determinant seria convertir-se en un dels especialistes més destacats d’Espanya com a enginyer de tractament de superfícies. Va ser en aquest camp un pioner i un innovador. Empreses d’arreu de l’Estat i fins i tot de l’estranger acudien a ell per a solucionar problemes de corrosió metàl·lica de peces fonamentals de màquines, o fins i tot per a implants dentals o elaborar arracades. Amb diversos tractaments, ja fossin electrolítics o amb altres tecnologies, per deposició aplicava sobre les superfícies metàl·liques capes de protecció de gruixos infinitesimals en níquel, titani, or o altres metalls. Entre els treballs que va realitzar hi ha la protecció anticorrosió dels relleus d’una de les portes del Temple de la Sagrada Família de Barcelona, on tenia altres encàrrecs i va treballar amb l’escultor Josep Maria Subirachs. 

Parlava sempre de la seva feina amb un enorme entusiasme. Es va proposar fins i tot fer una fàbrica a Tortosa, ciutat per la qual sentia una gran il·lusió. No va ser una fàbrica, però sí un petit taller a prop del barri de Sant Llàtzer, i anava a treballar allí des de Barcelona.

Guasch ha estat un Au Fènix que  s’ha aixecat de les seves cendres en diverses ocasions. Va patir moltes alteracions en la seva vida, amb grans dificultats en alguns períodes, però una i altra vegada va lluitar amb l’ajut ben directe de la seva dona, Rossi, com ell l’anomenava.

Mai va deixar l’afecció a la música. En els darrers anys no era ja Pérez Prado i la seva orquestra, però sí que va tenir sempre com a acompanyant les melodies d’altres, especialment de Frank Sinatra. En el seu enterrament ha sonat May way (A la meva manera).
Aquest mes de juny es compleixen 60 anys que els del seu curs vam acabar el Batxillerat al Col·legi de la Immaculada. Estava programada una trobada que es va haver d’ajornar pel coronavirus. Quan es pugui fer serà festiva, però també de record, estimació i oració pels que ja no hi són, sobretot els recentment traspassats. Que Déu els hagi acollit.

Daniel Arasa
Daniel Arasa
Periodista i professor de periodisme (jubilat)
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

9 + = 15

Últimes notícies