EDITORIAL // Este divendres Catalunya, i les Terres de l’Ebre, entren en una nova etapa de restriccions que ens apropa a l’experiència sobtadament i majoritàriament traumàtica que va suposar el confinament total de la primavera. La remor popular diu que ja hi tornem a ser, ara amb un punt de resignació i d’acatament menys sorpresiu, però a la vegada amb un grau de decepció i indignació probablement més important.
Amb l’aturada total de la primavera, ja vam tenir la percepció que els polítics no havien estat a l’altura perquè no havien fet prou cas dels experts, alguns dels quals ja havien alertat que la pandèmia no era exclusiva de la Xina; que ens colpejaria amb duresa i que no seria com una grip més, previsió que van fer córrer inicialment alguns responsables polítics. Aleshores, però, podíem donar-los el benefici de la imprevisibilitat per desconeixement perquè, encara que com dèiem ho va alertar més d’un científic, no ens hi havíem trobat mai, i perquè la complexitat de la situació superava fins i tot les expectatives més pessimistes.
Ara, però, la sensació és que tornem a afrontar una etapa de màximes restriccions -encara que siga sense arribar al confinament total- sense haver fet els deures. No era previsible que, sense vacuna, la situació empitjoriaria greument ben entrada la tardor i tornaríem a posar en escac el sistema sanitari? Òbviament s’ha guanyat capacitat de detecció i diagnòstic, però no suficient. No sembla que s’hi hagen abocat en este capítol els recursos necessaris. La falta de capacitat per a fer cribratges més massius; el percentatge altíssim de casos amb origen incert, en què el rastreig mira més cap endavant que cap endarrere; i la falta de detecció dels anomenats supercontagiadors o del perfil concís d’esdeveniments i trobades que ens han portat fins aquí, així com tots els dubtes encara no resolts -l’OMS n’ha alimentat la incertesa- sobre el comportament del virus. I tot plegat fa que, finalment, haguem de generalitzar mesures dures, amb un impacte econòmic sobre els més vulnerables que no para de créixer de forma exponencial i amb un impacte emocional que probablement està per esclatar.
Certament, només podem acatar les mesures, perquè arribats a este punt el més important és preservar el sistema sanitari i els col·lectius de risc en la mesura en què encara ho puguem fer, però algun dia algú, a diferència del que acostuma a passar, haurà d’assumir la seua responsabilitat.
