HomeEntrevistesJordi Borràs · “L’esquerra ha menystingut l’extrema dreta i ha venut que...

Jordi Borràs · “L’esquerra ha menystingut l’extrema dreta i ha venut que són quatre arreplegats analfabets”

El fotoperiodista Jordi Borràs (Barcelona 1981) ha abocat al seu nou llibre més de deu anys d’investigació periodística sobre l’extrema dreta a Catalunya, Espanya i Europa, un espai polític que cada cop disposa de més pes institucional a tot el continent.

A Tots els colors del negre (Ed. Ara Llibres) partix del testimoni de son iaio a Gandesa, per a seguir el rastre del feixisme en països com Espanya, Polònia, Itàlia, Alemanya, Letònia, Suècia i França.

 

El primer capítol de Tots els colors del negre comença amb un dietari de ton iaio a la Batalla de l’Ebre. Sense ell, hauries escrit este llibre?

Va ser la persona que va relligar la família. Anar a Gandesa és anar a la tomba de mon iaio, que era gandesà i de la Lleva del Biberó. Va fer la guerra per a combatre el feixisme i malgrat que va morir quan jo era molt xiquet, el seu testimoni és una deixa familiar que ha marcat el meu compromís contra el feixisme i per a investigar l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI.

Partixes dels records a la Terra Alta, per a després emprendre un viatge a Europa.

Passar els estius a Gandesa era anar a veremar, a fer l’ametla i l’oliva. Però també volia dir passejar-me amb amics per Pàndols i Cavalls, trobar restes de metralla i ossos de soldats. Que cap administració s’hagués dignat a recollir-los és una vergonya nacional. I quan parlo de nació, parlo de Catalunya. Els últims anys, amb el Pla de fosses, s’ha fet una bona feina, però encara és insuficient.

“Mal senyal quan el feixisme, en la forma que siga, ni molesta ni incomoda”, escrius al llibre.

Quan era jovenet, a Gandesa encara es conservaven cares de Franco pintades en alguna façana i un carrer dedicat a Serrano Suñer, el cuñadísimo de Franco. I t’estic parlant de la meitat dels anys noranta, eh? Això és desídia, i és un mal símptoma. Que avui, al mig del riu, a Tortosa, hi haja un monument franquista dedicat a los caídos, explica moltes coses de com s’ha volgut descafeïnar la història. Este és un dels grans drames del nostre país.

El 2017, sí que es va retirar el monòlit franquista del Coll del Moro.

Hi vaig anar per a fotografiar el moment en què el treien. Aquella pedra havia generat marro uns anys abans. El 18 de juliol de 2013, en un acte organitzat per la Fundación Nacional Francisco Franco, hi va acudir Josep Ramon Bosch, que uns mesos més tard seria president la plataforma unionista Societat Civil Catalana i de l’entitat ultradretana Somatemps. L’acte va acabar amb un dinar de germanor en un restaurant de Gandesa, presidit per una bandera franquista i un bust del dictador. Amb el periodista Bernat Ferrer de Nació Digital ho vam denunciar just el mateix dia que el Parlament Europeu entregava a Societat Civil Catalana el Premi Ciutadà Europeu, a proposta del PP espanyol.

Societat Civil Catalana el va amenaçar amb una querella.

Sí, però en amenaça va quedar, perquè fixa’t que no em van portar als tribunals. Jo els acompanyo a posar la denúncia, que riuen. No es van atrevir. Va passar el mateix quan als arxius del periodista Xavier Vinader, que va fer una feina ingent per a denunciar l’extrema al final del franquisme i la Transició, vaig trobar la fitxa d’afiliació de Josep Bou, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, al partit d’extrema dreta Fuerza Nueva.

Estos dos no van presentar denúncia, però, en canvi, les amenaces que han rebut de diversos grups ultres han estat constants.

Des del 2013 que rebo amenaces i intimidacions, principalment a través de les xarxes socials. I tot per fer la meua faena, per cobrir manifestacions de la ultradreta i denunciar les seues complicitats. El punt d’inflexió va ser el 2018, quan una tarda que sortia de l’Ateneu Barcelonès, un agent de la Policia Nacional em va agredir i em va trencar el nas, als crits de ‘Viva España i Viva Franco’.

Per seguretat ha dixat de cobrir manifestacions a Barcelona.

Em tenien identificat i no podia cobrir els actes en llibertat i sense amenaces. Per això, ara he posat el focus en els moviments feixistes a Europa. Com que fora d’aquí no em coneixen, m’he pogut moure amb més tranquil·litat per a fotografiar manifestacions i actes del Chega a Portugal, del PIS a Polònia, del Fidesz a Hongria, de l’SD a Suècia, de nostàlgics de les Waffen-ss a Alemanya…

El creixement de la ultradreta és un fenomen internacional.

Hi ha una mar de fons, no només a Europa, sinó també, al món. La crisi de la socialdemocràcia és evident i la dreta radical populista ha aprofitat este buit per a obrir-se camí. Són organitzacions i partits que beuen del passat, però amb idees actualitzades que han abandonat tota estètica susceptible d’aixecar les alarmes: cada cop és més difícil trobar- te els caps rapats amb botes de punta de ferro. Es presenten com a partits d’ordre, malgrat el factor antisistèmic i grans dosis de populisme. I han arribat amb una clara vocació de poder i de govern.

Són més cultes i estan més estructurats del que ens podem imaginar.

Sí, i un dels grans errors de l’esquerra ha estat menystenir l’extrema dreta i haver venut que són quatre arreplegats analfabets. A més, estan molt ben interconnectats. VOX i l’extrema dreta espanyola, per exemple, compartixen substrat nacionalcatòlic amb Hongria i Polònia. I això fa que tinguen més relació amb els països de l’Europa de l’Est que amb la França de Le Pen.

Se’ls perseguix a tot arreu d’igual manera?

Hi ha extrema dreta en molts països, però pocs han intentat revertir- la. A Alemanya l’exhibició de simbologia està perseguida i penalitzada, desmunten i dissolen unitats de l’exèrcit quan hi detecten neonazis… En canvi, en altres llocs, com és el cas d’Espanya, la connivència i complicitat entre els feixistes i les estructures de l’Estat són habituals.

A Espanya i Catalunya, l’entrada de l’extrema dreta a les institucions és molt més recent que en altres països europeus.

La demanda de partits d’ultradreta fa temps que hi era, però l’oferta quedava dissolta entre una gran sopa de lletres que formaven la Falange Española de las Jons, la Falange Auténtica, Democracia Nacional, Alianza por la Unidad Nacional o Nudo Patriota Español, al costat dels grans partits conservadors, primer, la UCD de Suárez, després, Alianza Popular i més tard, PP i Ciutadans.

Com s’explica el suport que partits com VOX tenen entre els jóvens?

Un dels factors que pot ajudar a entendre la irrupció de VOX és, precisament, la distància generacional. VOX s’ha presentat com un partit nou que no té res a veure amb el franquisme ni amb la resta dels feixismes del segle passat. Ho anomenen autonomia històrica: si hi va haver una dictadura criminal no és cosa nostra.

Al llibre parles de Catalunya, Espanya, Polònia, Itàlia, Alemanya, Letònia, Suècia, França… L’assignatura pendent és Ucraïna?

No hi he anat i, ara, la guerra encara ho fa més complicat. I és un cas interessant, perquè entre alguns sectors hi ha hagut interès de vendre este conflicte com una guerra entre feixistes ucraïnesos i antifeixistes russos. I això és fals. És una guerra imperialista amb interessos econòmics i geoestratègics, no és una guerra ideològica. Hi ha neonazis a Ucraïna? I tant. I és preocupant, perquè s’estan enrolant dins de l’exèrcit regular. Però Rússia també té grups de mercenaris neonazis. El que passa és que Vladímir Putin parla de desnazificació, perquè li permet apel·lar a la memòria històrica col·lectiva i generacional de l’antiga Unió Soviètica. Així intenta seduir un ampli espectre de la societat, format principalment per la gent de l’edat dels nostres pares cap amunt. Ara farà falta saber si els més joves li comprem el relat.

Oriol Gracia
Oriol Gracia
Periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 9 = 18

Últimes notícies

-->