HomeSocietatJosep Bayerri · L’eclosió de la premsa de proximitat

Josep Bayerri · L’eclosió de la premsa de proximitat

El periodista Josep Bayerri va participar a Canyamars (Barcelona ) l’any 1981 en la constitució de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC). El seu parlament durant la gala del 20è aniversari de l’Ebre i els 40 de l’ACPC resulta imprescindible per entendre l’evolució del periodisme de proximitat.
Intentaré centrar la meva intervenció d’avui a cercar els antecedents històrics de la commemoració que ens ocupa més enllà de la lloança de la feina feta, de la qual tots estem ben satisfets, i segurament ja en parlaran.
Quan vaig començar, el 1962, la informació de comarques era molt present als diaris de Barcelona. La informació general estava encara controlada i la informació política, prohibida, tot i la tímida apertura de la Llei Fraga de 1966. Això feia que es potenciessin les informacions comarcals més neutres.
El director de La Vanguardia preferia que es parlés de la polèmica entre el seu corresponsal i l’alcalde Tortosa sobre temes municipals i dels Jocs Florals de les festes majors, que no que apareguessin reportatges sobre el barraquisme a Barcelona, els conflictes socials a Nou Barris o les vagues a les indústries del Baix Llobregat.
Els diaris barcelonins tenien seccions pròpies per als continguts comarcals, una de les quals era la Información Regional (o Cataluña). Les informacions de comarques eren un recurs per emplenar paper dins de l’ordre establert. El fet era que gairebé diàriament sortien notícies de les ciutats més grans de Catalunya mitjançant les seves corresponsalies. A Tortosa, per exemple, hi havia corresponsals de La Vanguardia, jo mateix des d’aquell any; d’El Correo Catalan, hi havia Paco Guimerà; al Noticiero Universal, Felip Valldepérez; i quan va aparèixer El Periódico, el recordat Josep Gonell, amb Joaquim Roglan, a qui vam homenatjar l’altre dia.
Jo arribava a enviar una crònica gairebé diària relativa al territori ebrenc, cosa que suposava una cobertura informativa important considerant que La Vanguardia era, amb l’ABC de Madrid, un dels diaris més importants d’Espanya. Per la seva banda, les publicacions de comarques, que també n’hi havia, eren poques i limitades. Quant a la seva projecció informativa, tocaven temes molt locals; sovint, la vida social dels pobles o portaveus d’anuncis dels respectius ajuntaments. La majoria depenien de Falange, tret d’algunes de les parròquies.
Als anys immediats a la transició, a principis dels setanta, la gran premsa diària comença a publicar temes generals i polítics; i a Barcelona, molta informació de barris amb una forta connotació social i de caràcter econòmic i també limitadament polític.
Aquesta nova situació suposà una reducció per a les informacions de comarques, que ja no interessaven tant. A poc a poc, van minvant, tret d’aquelles considerades d’interès general. Van veure reduïts els espais i les corresponsalies, fins a desaparèixer com a seccions pròpies. En el marc dels incipients canvis, fou aquesta una de les raons de l’eclosió de la premsa anomenada de proximitat per cobrir el buit produït i, alhora, donar resposta a la creixent consciència política de substrat catalanista.
Van néixer nous diaris perifèrics: El 9 Nou, a Vic (1978), Regió 7, a Manresa (1978), El Punt, de Girona (1979), El Segre, de Lleida (1981), Catalunya Sud, de Tarragona (1979) i Nou Diari, de Reus (1990), que no van reeixir. Mentre que els que havien estat diaris provincials i del règim franquista, Diario Español, de Tarragona (1939), Los Sitios, de Girona (1943) o La Mañana, de Lleida (1938-84); i Diario de Terrasa (1939), Diario de Sabadell (1942) es privatitzaven i assolien una funció informativa comarcal i deixaven de ser el butlletí dels governs civils per esdevenir Diari de Sabadell (1977), Diari de Terrassa (1977), Diari de Tarragona (1986), Diari de Girona (1988) i el nou La Mañana (1985).
Fou, però, singular, el naixement dels setmanaris pròpiament comarcals en català. Entre altres: Hora Nova, de Figueres (1977), Mestral, de Tarragona (1978), La Comarca, d’Olot (1979), La Veu de l’Anoia, d’Igualada (1982), El Vallenc, de Valls (1988), Plaça Gran, de Granollers (1978), El 3 de vuit, de Vilafranca i els nostres Ebre Informes, a Tortosa (1978) i Migjorn, a Amposta (1983). Mentrestant, es revitalitzaven i catalanitzaven els que ja existien: Villanueva y la Geltrú (1942), convertit en Diari de Vilanova (1977), Ampurdan, de Figueres (1970), que canvia per Setmanari de l’Alt Empordà (1978), i també El Eco de Sitges (1886), Revista de Badalona (1941), Nueva Tárrega (1944), La Voz del Penedés (1941), La Voz del Bajo Ebro (1957) i Revista de Cambrils (1970), El 3 de vuit (1970)…, entre altres que van mantenir el mateix nom però adaptats a la nova situació i a la llengua pròpia, fins i tot en el títol.
Algunes d’aquestes publicacions acabarien per fusionar-se, com fou el cas de les tres de Tortosa per crear el Setmanari L’EBRE (2001), del qual ara commemorem els seus vint anys al servei del territori de la Vegueria de les Terres de l’Ebre. Així, doncs, a principis dels vuitanta del segle passat, ens trobem amb una premsa comarcal que començava a ser quantitativament important, que anava des del pur localisme a veritables periòdics d’àmbits supracomarcal, ara en diem regional; en el nostre cas, la Regió de les Terres de l’Ebre.
Es tracta d’una xarxa estesa a tot el país, amb diferents graus de qualitat i professionalització, però amb algunes capçaleres de nivell periodístic significatiu, de qualitat, i que les noves tecnologies acabarien de consolidar anys a venir. Fou en aquesta situació que es va plantejar la necessitat de coordinar aquest teixit informatiu. Tant des de la Diputació de Barcelona com des de la Generalitat de Catalunya es promogueren iniciatives que culminarien en el Congrés de Canyamars, el maig de 1981, i la creació de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, el juliol de 1982, ja amb 170 capçaleres integrades, 11 de les quals, de les Terres de l’Ebre. Ara n’ha fet els 40 anys.
Jo vaig tenir el privilegi d’estar present en tots aquests esdeveniments. Cosa dels anys… És potser per això que se’m fa aquest reconeixement, però vull deixar clar que fou una munió de gent que hi va treballar. Des dels que formarem equip inicial i que férem possible l’Ebre Informes el 1978, els seus directors al llarg dels anys, Enric Mascarell, Enric Algueró, Juanjo Carot, Arturo Gaya, Josep Lluís Villa i tants de companys i companyes, i amics, fins a la integració a d’altres setmanaris: Migjorn i La Veu del Baix Ebre. Josep Maria Arasa i Ximo Rambla aquí presents, foren cabdals en la creació d’aquest fenomen periodístic actual que és el nostre Setmanari L’EBRE.
I no vull oblidar la gent de l’Ebre que participà en el procés de creació de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Ho faig recordant els noms dels que van participar al Congrés de Canyamars: Carles Sánchez- Pastor, Ramon Ferrando, Paco Carles, de la Ràpita, Montserrat Llosa, de l’Aldea, Albert Bauixalleu, de la Cala i Jaume Areste, de Flix.
Sempre hem tingut aquesta Associació com a nostra. I avui dia ens complaem de tenir-hi un de la casa, Ximo Rambla, com a vicepresident.
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 73 = 82

Últimes notícies