Arran de la gran crisi econòmica d’aquests anys es va parlar de la refundació del sistema capitalista, però sembla que en lloc de fer-ho amb una perspectiva més social, s’ha reforçat en els seus aspectes més perversos. Hi ha vida més enllà d’un capitalisme que identifica economia amb mercat augmentant l’escletxa de la desigualtat?
El capitalisme, tal com el coneixem, està condemnat a desaparèixer. Avui mateix no té res a veure amb el capitalisme que van descriure els economistes clàssics, que van descriure el seu món i no el nostre. El que no sabem del cert és cap a quin model de producció avancem. Al mateix temps veiem que l’acumulació de la riquesa en mans d’uns pocs és cada cop més gran i creix la preocupació sobre la sostenibilitat del model actual.
Es parla sovint de transformar el model productiu de casa nostra, basat en serveis de poc valor afegit i el toxo, cap a un model sostingut en la innovació. No obstant això, la sensació és que hem après poc tots aquests anys i la bombolla immobiliària sembla que torna a unflar-se, al mateix temps que no hi ha senyals d’una aposta decidida per I+D+I. Ens trobem davant d’una altra oportunitat de modernització perduda?
Quant a la reforma del nostre model productiu, la sortida de la crisi ha sigut decebedora. El 2013 i 2014 es tenia una idea precisa cap on havíem d’avançar com a país: innovació empresarial i tecnologia, qualificació dels recursos humans, recuperació social i sostenibilitat ambiental. Les reformes que ens havien de portar cap a aquest canvi es van quedar encallades per la situació política.
Si no s’actua, la maquinària de la nostra economia fa el que sap fer: utilitzar la mà d’obra poc qualificada en treballs de poc valor afegit.
Els indicadors macroeconòmics ens diuen que la crisi està superada, però el indicadors socials no ho confirmen. Hi ha un 30 % de la població que no solament no ha sortit de la crisi si no que corre el risc de quedar-se atrapat en ella per a la resta dels seus dies. Això a més de ser un drama humà i ètic no es bo per a l’economia ni per a la societat. Cap societat tira endavant amb un 30% d’exclusió social.
Estos últims dies les reivindicacions feministes han posat al dia l’economia domèstica, que històricament ha estat protagonitzada per les dones. Com resoldre aquest enfrontament entre l’economia de mercat masculina, que identifica valor amb preu i aquesta economia femenina que sense les seves aportacions, ni reconegudes ni remunerades, no s’acaba d’entendre la primera?
Tenim una revolució pendent en l’àmbit de l’economia domèstica. La resposta no és única: la tecnologia, els nous costums, fins i tot la manera amb què afrontem el treball en un futur pròxim, compten a l’hora de trobar una solució justa. La palanca principal són les polítiques públiques per a prendre accions concretes en aquesta matèria -com igualar els permisos de maternitat i paternitat, o les polítiques de conciliació- requereixen un canvi de mentalitat que està tardant més del desitjat. Contava Víctor Lapuente que als països nòrdics ser a l’oficina més enllà de les cinc de la tarda està molt mal vist. Aquí hi ha sectors en què és costum escalfar el seient fins a les deu de la nit. Si comprovem la productivitat d’una i l’altra societat ens adonem que els que estem equivocats som nosaltres.