Vivim una època que per a preuar moments o personatges històrics (i no tan històrics) necessitem celebrar aniversaris. Altrament i curiosament, no entendríem valorar-los senzillament per se, per ganes de fer-ho i per convicció del seu mèrit. Tradicionalment, ens fixàvem en els centenaris. Després les fites cronològiques s’han anat escurçant als 75, 50 i 25 anys i ja avui les hem rebaixat als 40, 30, 20, 10, 5 fins que, segurament en un futur proper celebrarem cada any passat. És el tribut actual a la immediatesa contemporània.
El fet concret a commemorar també és prou ampli. Si es tracta d’un personatge, ponderem tant l’any del seu naixement com el de la seua mort, tant el de la creació de la seua obra com el d’un esdeveniment cabdal de la seua vida. Tant és així que si, per descuit o per impossibilitat d’atendre a un atapeït programa anual, ens oblidem de celebrar un aniversari és com si cometéssem una falta greu i sempre hi haurà qui ens la recorde.
Dit això i després d’aquest preàmbul, tot centrant-nos en el tema que ens ocupa, voldria que prestéssem atenció al fet que enguany commemorem una data prou adient en el context de la Festa del Renaixement, i és que es compleixen 450 anys de la mort de Cristòfol Despuig, traspassat, per tant, el 1574. Val a dir que, si no fos per la seua única obra literària, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el seu nom no el lluiria avui un institut, no tindria un carrer dedicat, ni molt menys es diria així un gegant a ell dedicat. En el millor dels casos, només el coneixeria algun estudiós del segle XVI tortosí.
Despuig és, ras i curt, els seus Col·loquis, una obra cabdal, escrita el 1557 però no editada fins tres-cents anys més tard, el 1877. La crítica literària la valora com el text més representatiu de la literatura catalana del Renaixement, un guardó del qual, sens dubte, ens hem de sentir i ens en sentim orgullosos. Però més enllà del valor literari, com a model dels paràmetres genuïns i exemplars del seu moment humanístic, i més enllà del pensament crític de l’autor, amb el que podem contextualitzar una època dinàmica i convulsa, les reflexions de Despuig es deturen en aspectes de gran interès local, com la història, l’urbanisme, la natura, els costums, etc. Aspectes que eleven l’obra a un referent imprescindible a l’hora d’abordar diferents parcel·les del nostre passat.
Precisament, com a conseqüència de l’estudi dels Col·loquis, també Cristòfol Despuig, com a persona, ha estat motiu d’investigació que ha anat avançant a poc a poc. Molts aspectes d’ell, però, cal dir-ho, encara estan per conèixer i concloure. Durant anys ens hem mogut en indefinicions: per exemple la del seu segon cognom: Vavarte o Pinyol i que finalment s’ha fixat com a Savartès; la de la seva categoria nobiliària: donzell-cavaller; o la dels seus càrrecs públics: conservador de privilegis com a síndic municipal o arxiver.
Del que ens han desvetllat els documents i els seus estudiosos: Fidel Fita, Manuel Beguer, Salvador J-Rovira, Eulalia Duran, Jesús Massip, Joan Antoni González, Josep Solervicens i Enric Querol, per citar només els autors que més han focalitzat el seu coneixement, podem presentar algunes dades biogràfiques. Estem davant d’un personatge amb un grau de noblesa modest però gens menyspreable, pertanyent a una família influent i de poder polític i econòmic important. Evidentment culte i llegit. D’acord amb el seu rang va estar molt vinculat en els afers polítics de la ciutat de Tortosa, a on va exercir diferents càrrecs públics. Va ser conseller en diferents etapes, jutge, paer i procurador en cap (una de les màximes dignitats a les quals es podia aspirar) i també va ser el procurador general de la baronia de Carles i Alfara, quan era propietat de Tortosa, adquirida per via de compra.
Sempre amb la prudència que imposa la contextualització a l’hora de jutjar el passat, sabem que participà activament en les bandositats que assolaven llavors la ciutat, aquella lluita acarnissada pel poder que protagonitzaven les famílies oligàrquiques. A causa, precisament, d’aquests fets, va estar apartat dels afers polítics locals, allunyament que el va fer que perllongués les seues estades a terres valencianes, residint, per exemple a Traiguera. També sabem, com un fet anecdòtic però alhora molt indicatiu, que tenia al seu poder una esclava de nom Caterina, la qual ho era per haver estat segrestada per pirates al Perelló.
Es va casar jove, el 1530, amb Mariana Curto Oliver (de fet, Maciana segons ens assevera Enric Querol), pertanyent també a una altra família ennoblida i de gran poder. Se li coneixen del matrimoni 6 filles i 3 fills, tot i que només va nomenar hereu, segons el seu testament, al seu net Pau-Martí, fill de sa filla Aldonça casada amb Francesc de Corder, però, això sí, amb la condició que havia de posar-se primer el cognom de la mare, Despuig, a fi de mantenir el llinatge.
Fent doncs un exercici gratuït i imaginatiu podem fer-nos la idea d’un Cristòfol Despuig orgullós i prepotent, digne representant del seu alt estament social, però alhora sensible i culte, a qui no li feia afront polemitzar, fins i tot amb temes delicats per la seua època. Agosarat però alhora prudent, tot evitant publicar en vida la seua obra.
Durant tres-cents anys només es coneixien còpies manuscrites dels seus Col·loquis que passaven d’unes mans a altres amb molta devoció. De totes les còpies manuscrites, conegudes o presumibles, avui només se’n conserven dos, una dipositada a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’altra, adquirida fa quatre anys, que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, i de la qual s’ha publicat un facsímil.
Avanço per estar preparats, d’aquí a 8 anys es compliran 475 anys de la redacció dels Col·loquis i 175 de la seua edició.
