Les activitats humanes, sobretot aquelles que requerixen de la física, tenen en comú el que podríem anomenar el “quinteto del acto”. Un conjunt omnipresent a les nostres vides i que, més enllà del “club de los cinco”, defineix a grans trets totes les activitats que els homínids realitzem a diari. El quintet en qüestió és com una gimcana amb cinc estadis que comença per la presa de Decisions que estimula l’Escalfament i que anticipa el tercer estadi: l’Acció, pròpiament dita. El quart estadi són els Estiraments que anuncien, finalment, el cinquè que és la Culminació de l’acte.
Si ara apliquem aquests estadis a l’esgotador macrofestival tortosí del monument del riu, per altra banda i dit de passada, andròmina diabòlicament resistent al pas del temps i a les inclemències de la valentia política, veurem que no hem arribat ni a la tercera etapa de la gimcana. No us fatigaré pos amb el periple de la presa de Decisions, ja que s’han publicat innumerables articles des que, fa vint-i-un anys, un grup de joves polítics, gairebé imberbes en l’art de Maquiavel, es van iniciar amb la decisió d’ensorrar el monòlit. Com tampoc m’interessa ara descriure l’extensa taula d’Escalfament, còctel molotov inclòs, que ha prologat una Acció que, ara ja, sembla imminent. Lo que, francament, em te amoïnat és lo que està per venir, o pròpiament dit: els Estiraments i la Culminació
Molt aviat, així ho espero, tirarem a terra aquest munt de ferralla enmig d’un orgasme col·lectiu, però i després, què? Què faran els nostàlgics i ignorants col·leccionistes d’imatges quan vinguin a gastar-se uns cèntims a Tortosa? Per no parlar dels indígenes que ens hem afartat fins a la indecència de veure l’ocellot planejant per sobre del riu. No, benvolgudes lectores i lectors; no podem permetre que un munt de penya senti com les seves retines oculars hagin d’abandonar la seva zona de confort sense res a canvi. Penseu que parlo d’un procés llarg i delicat en el qual el nostre cervell mandrós haurà de resintonitzar el “modo imagen” i liquidar un munt de neurones mentre realitzarem els exercicis d’Estiraments.
Així pos, a les portes de l’últim estadi de la gimcana “del siglo”, Tortosa no es pot permetre arribar a la Culminació. Més aviat, necessita allargassar els Estiraments fins que la seva musculatura cerebral aboqui un tsunami d’idees que normalitzi la pressió arterial del sector turístic local. Hi ha tants actius als quals afegir valor que, la veritat, a aquest ignominiós tros de ferro li han sobrat 25 anys de supèrbia. En definitiva, que no acabarem la gimcana fins que el turisme i la cultura esdevinguin el símbol del qual mai ens podrem avergonyir, pel segles dels segles.
