El passat dimecres 3 de juny, el Parlament de Catalunya va aprovar per una àmplia majoria la Llei de protecció, conservació i posada en valor de les oliveres i oliverars monumentals. Ha estat el final d’un recorregut iniciat des del territori, no sempre amb el necessari consens, que converteix uns arbres monumentals en patrimoni cultural dels catalans i n’evita la seva comercialització i el seu trasllat fora del seu hàbitat natural.
Certament, el paisatge de les Terres de l’Ebre, especialment el del Montsià i el del Sènia però també de la Ribera d’Ebre, està solcat per oliveres amb una antiguitat i bellesa que les converteix en excepcionals i que, com a tals, han d’estar protegides per a llegar-les a les properes generacions. Uns arbres en què s’hi projecta una suma de significacions simbòliques que ens parlen des dels segles, que ens expliquen qui som i que són el resultat de la cura i del treball dels que ens han precedit.
Sabem que l’agricultura és una gran creadora de paisatges culturals. Per això la llei protegeix el conjunt del paisatge configurat, també i de forma indestriable, per tots els elements d’ordenació i aprofitament de la terra agrícola, com els marges de pedra seca, reconeguts per la UNESCO.
Junts per Catalunya sap del valor del paisatge patrimonial dibuixat per les oliveres i oliverars monumentals i per això, durant el procés d’elaboració del text de la Llei, ha ponderat el procés de patrimonialització que s’ha fet des del territori: un procés que ha anat assignant valors a les oliveres i hi ha projectat la seva identitat. Però també el nostre Grup Parlamentari ha tingut molt en compte que aquest paisatge té uns titulars de drets per a qui les oliveres i els seus camps són, alhora, espai de treball i font d’ingressos. Fer compatible aquesta dualitat ha estat l’objectiu fonamental i per això ens hem fet ressò de les demandes i necessitats (en forma d’esmena) dels pagesos i dels seus representants.
Garantir la preservació dels paisatge cultural de les oliveres i oliverars és directament proporcional a garantir que pugui continuar sent un paisatge agrícola productiu i que els pagesos puguin desenvolupar-hi les accions transformadores que els permetin guanyar-s’hi la vida. Perquè aquest paisatge ha de continuar sent dinàmic i funcional; i ha de ser un paisatge d’un país viu, no una imatge ideal museïtzada i fossilitzada a través d’un text legislatiu.
Junts per Catalunya tenim clar que l’autenticitat del paisatge cultural de les oliveres radica en noves oportunitats per a la vida dels pobles que s’hi disseminen, de la seva gent i de l’activitat agrària. La norma sempre ha de servir el ciutadà i no al contrari; i aquest equilibri entre la preservació del paisatge cultural i l’explotació d’un paisatge en producció, és el que dóna valor al text legislatiu.
Precisament per aquesta dualitat sovint difusa (paisatge patrimonial i espai productiu) el Reglament que haurà de desplegar la Llei haurà de preveure necessàriament la transversalitat de competències entre el Departament d’Agricultura i el de Territori (també amb Turisme, Cultura i Educació) i, sobretot, tenir el motor d’una coordinació amb la resta d’institucions, especialment les locals, així com amb els pagesos i les seves associacions, que hauran de tenir la necessària representativitat en els òrgans de gestió. Aquesta coordinació és imprescindible per a una bona gestió de la preservació del paisatge de les oliveres monumental i com a garants que els pagesos, i amb les necessàries compensacions, puguin continuar vivint-hi, treballant-hi i generant riquesa.
Els mars d’oliveres configuren un patrimoni excepcional que atorga identitat a les poblacions que hi viuen. Protegir aquest patrimoni cultural i, alhora, que continuï sent font de riquesa i benestar, obre finestres d’oportunitats i les hem d’aprofitar. Oportunitats de créixer com a poble, com a símbol d’una societat culta que valora simbòlicament el seu paisatge; oportunitat perquè ens redescobreixin, i oportunitat per a fer-nos entendre una mica millor a través d’un paisatge cuidat, ordenat i, sobretot, estimat. Com deia Henry Rivière, el pare de la museologia moderna, “el patrimoni és un espill on la població s’hi contempla per a reconèixer-se i, alhora, un espill obert als hostes per fer-se entendre millor”. Contemplem aquests arbres monumentals per veure’ns-hi representats i per ensenyar qui vam ser, qui som i qui serem.
