Els nous governs d’Espanya i Catalunya han manifestat en les darreres setmanes el seu compromís amb les polítiques de memòria històrica i han anunciat que acceleraran en esta línia, dins de les seues possibilitats: els dos executius fan olor de provisionalitat. Ja l’acció del govern de la Generalitat destituït per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va suposar un punt d’inflexió en este àmbit, després de dècades d’inacció o de només paraules. La Llei de fosses aprovada per la Generalitat el 2009, encara amb Artur Mas de president, ja havia suposat un pas endavant important, i la nova Llei de memòria anunciada per la consellera de Justícia, per a acumular-hi tots els preceptes i normes vigents i fer un tractament legislatiu integral de la qüestió des del punt de vista català, hauria de ser la culminació d’un primer cicle històric d’aposta clara per la reparació de totes les víctimes.
Ara bé, és igualment important que, com s’ha denunciat per part d’alguns agents implicats en les darreres setmanes, tot plegat no quede en política d’aparador. Hi ha obstacles a superar, per exemple amb la identificació dels cossos, però és just posar tots els recursos necessaris perquè els entrebancs eventuals, d’altra banda previsibles, no impedisquen la culminació progressiva del dol individual i col·lectiu.
