HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa paraula, la millor arma contra les guerres

La paraula, la millor arma contra les guerres

El 20 de febrer del 2022 va començar la guerra entre Rússia i Ucraïna. Un fet insòlit a Europa en ple segle XXI que va deixar perplexa a la majoria de la població Europea. Després de les dues grans guerres i de la guerra civil espanyola semblava que cap fet bèl·lic ens podria afectar directament.

A aquesta perplexitat inicial va seguir-hi tota una gran onada de solidaritat. Primer, per poder enviar ajuda humanitària. Segon, per poder acollir a famílies ucraïneses per a que poguessin sortir de la zona de conflicte i ajudar a garantir-ne la seva integritat, especialment la de les dones i dels xiquets i xiquetes. Després d’aquestes dues onades i transcorreguts uns mesos sembla que la situació ja s’ha normalitzat i ni els mitjans de comunicació ni la ciutadania li donen ja la importància que mereix.

Vol dir això que les persones, amb el temps, ens tornem insensibles?. No exactament, però si que tenim memòria selectiva i els fets traumàtics tendim a obviar-los o, inclús, oblidar-los. És per aquesta raó, fonamentalment, que el conflicte ja no ocupa tant d’espai ni als mitjans i tampoc a les nostres ments. Senzillament, altres notícies més d’actualitat han desplaçat les notícies de la guerra. Que les hagin desplaçat no vol dir que no hi hagi morts diàries dels dos bàndols i que persones innocents, cada dia, perdin la seva vida. Dit d’aquesta manera semblaria que el que hauríem de fer, col·lectivament, és fer evident que el conflicte segueix i les seves conseqüències són devastadores per a tots aquelles que s’hi troben immersos.

No analitzarem aquí, perquè els conflictes bèl·lics no són la meva especialitat, que els ha provocat i quina de les dues parts té un grau més gran de “culpa” si es pot anomenar així, però el que si que podem fer és definir i dissenyar estratègies que, des de petits, els doni als ciutadans eines per evitar que és reprodueixin situacions d’aquest tipus.

Per a que això sigui possible deuríem abordar, des de les primeres edats, dos àmbits de d’acció a l’escola, però també a la societat: treballar per a la “no guerra” i per promoure el desenvolupament de la competència de cultura democràtica i fer-ho de manera paral·lela.

La primera vegada que vaig sentir parlar de la “no guerra”, va ser fa uns anys en un dinar de la Universitat en el que vaig tenir la fortuna de tenir al professor Mayor Zaragoza assegut al meu costat. Durant el dinar, com fa sempre, no va parar d’explicar anècdotes i experiències de la seva llarga i dilatada carrera com a mediador per a poder garantir la pau al món. Ell defensava, en aquella conversa, que la millor manera d’evitar la “gerra” no era tant treballar per la pau, sinó per la “no guerra” ja que, moltes vegades, parlem de pau quan la guerra ja s’ha iniciat. En aquest sentit és important ser “proactius” i no reactius con solem ser amb molta freqüència. Quan la lluita ja ha començat i ja hi ha ponts trencats i paraules que no tenen cap funció.

El segon àmbit a abordar té a veure amb la formació des de l’escola infantil, de totes les persones per a promoure el desenvolupament de la competència en cultura democràtica. Tot i que, a tots els efectes de definició política vivim en una democràcia, és evident que aquesta no és una competència que puguem dir que tothom la desenvolupi al màxim nivell. Hem de tenir en compte que la no unanimitat en la definició conceptual del terme i el fet que aquesta no estigui explicitada en els currículums de formació fa que es doni per apresa i desenvolupada quan això no és així.

Des de que es publiqués la declaració de Delors (1996) “L’educació conté un tresor” fins a la definició dels objectius que marquen l’Agenda 2030 s’ha treballat intensament  en  la transmissió dels sabers a tots els ciutadans per tal que assumeixin de manera responsable els drets i deures per conformar una societat civil, democràtica i solidària, però la realitat continua fent evident que encara val més la força de les armes que no el valor de la paraula.

No deixem de treballar per donar a la paraula la força que li pertoca per fer que les armes deixin de tenir un paper. No només l’escola ens hi ha d’ajudar, sinó que és responsabilitat de la ciutadania en general fer-ho possible.

Merce Gisbert
Merce Gisbert
Dra. en Ciències de l’Educació
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 4 =

Últimes notícies