Aquesta no és la primera vegada que em poso davant d’un full en blanc. Però sí el primer cop que aquesta pàgina l’escric així, des d’un ordinador que ni és meu i que me’l van portar fa tres setmanes perquè pogués fer un programa de tele des de casa. La primera vegada que m’hi havia d’instal·lar un trípode i un micròfon al menjador del meu minipiset de Barcelona i buscar un enquadrament agradable però seriós però informal però també lluminós. Però… Fent entrevistes amb un programa d’ordinador que no havia utilitzat a la meva vida a altres que també estan com jo, al menjador de casa. Amb camisa o amb xandall, amb més o menys llibres de fons, però a casa.
No tinc els meus companys de programa a qui dir bon dia. Ni convidats a qui rebre amb dos petons. Trobo a faltar a tot l’equip que hi ha al darrere. El fins demà. Tot allò que fem els humans i que fa possible un programa en directe cada dia.
No tinc els meus companys de programa a qui dir bon dia. Ni convidats a qui rebre amb dos petons. Trobo a faltar a tot l’equip que hi ha al darrere. El fins demà. Tot allò que fem els humans i que fa possible un programa en directe cada dia. Allò que ara que no tenim i que valorem més que mai. Que volem que torni però que ens sacseja mentalment com si en el futur que ens espera res tornés a ser igual. Perquè sé que seguirem fent televisió, amb gent, a un plató, en directe. Però no sé si amb tants miraments. Parlo d’allò de la qualitat. De l’enquadrament, del maquillatge i la perruqueria, del so i la il·luminació. Importantíssim a la tele, però potser no tant pels qui la mireu. Hi penso molt aquests dies. Els que posem la tele, ja sigui perquè ens volem informar, entretenir o desconnectar no necessitem res més que això. Que els qui ho fan, i ho fem, ens hi esforcem al màxim, sigui d’on sigui, sigui com sigui. Sense tantes manies. Però amb la mateixa professionalitat.
Les mateixes neures que jo he perdut aquests dies, que no les ganes de tot i de més. Ara és el primer cop de moltes coses. De fer tele sense els mitjans que tinc habitualment. Però també de viure sense allò que pensava imprescindible. Perquè sí, senyores i senyors, això d’aquest maleït virus és una gran putada. No puc abraçar la meva família mentre els dic que els estimo. Em fa mal que pateixin aquells que la malaltia els ha tocat de prop i em preocupa la incertesa, el no saber com i quan. El què, és una altra cosa. És l’oportunitat. Sé que la primera vegada que no surto de casa en un mes em canviarà per sempre. A saber que els que sempre han estat hi seguiran sent, i els que no, és que ja no hi eren. Que hem de mirar més per la finestra, escoltar el silenci, esperar la paciència. Ser més jo però ser més nosaltres.
Aquesta també és la primera vegada que no imprimiré aquesta pàgina i la donaré a algú perquè em llegeixi abans d’entregar-la. La primera vegada que aquest full en blanc es queda curt. Perquè seguim sumant primeres vegades. Perquè tot és un repte, perquè de tot n’aprendrem. Per moltes pàgines més.
