HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catL’emergència d’una Nova Classe dirigent

L’emergència d’una Nova Classe dirigent

Des de mitjans del segle XX, molts autors han estat assenyalant que una nova classe social, amb possibilitats d’esdevenir una classe dirigent, estava emergint. Com és sabut, Karl Marx no va definir el concepte de classe de manera precisa. El que ell anomenava classe, en un sentit objectiu i descriptiu, era el conjunt de persones que tenen el mateix tipus de relació amb els mitjans de producció. Els diferents autors que han assenyalat l’emergència d’una nova classe potencialment dirigent feien referència, d’una o altra manera, que les persones que en formaven part tenien certs trets comuns en la relació que mantenien amb el capital cultural i capital humà, entesos com un nou tipus de mitjans de producció.
Els gestors i treballadors del coneixement comencen a ser analitzats

El dissident iugoslau Milovan Djilas, en el seu llibre La nueva clase (1954), sostenia que, en els països comunistes estava formant-se una “nova classe” social constituïda pels gestors de les empreses i de l’Estat, que no eren propietaris sinó administradors, i que s’aprofitaven de la seua posició per obtenir privilegis i oportunitats. Alguns van creure que aquesta nova classe podria ser la burocràcia -analitzada per Max Weber-, però amb el temps es va veure que era una classe social diferent.

Peter Drucker, en paral·lel a Djilas, va començar a utilitzar el concepte de treballadors del coneixement per descriure un fenomen que observava a Occident, concepte que va desenvolupar a La era de la discontinuidad, del 1969. Un dels punts que argumentava Drucker és que les tasques econòmiques i socials de cert relleu eren realitzades per institucions organitzades i dirigides per professionals.
Una Nova Classe pren forma

Alvin Gouldner, per la seva banda, va publicar el 1979 El Futuro de los Intelectuales y el Ascenso de la Nueva Clase, on explica que la classe propietària s’havia tornat passiva i que el control havia passat a mans dels administradors professionals. La conseqüència era, al seu parer, el sorgiment d’un nou sistema de classes, d’una Nova Classe composta d’intel·lectuals i tècnics.
La Nova Classe té un capital, però el seu capital no és monetari, sinó cultural, de coneixements. En conclusió: “La Nova Classe… s’apropia privadament dels avantatges d’un capital cultural històricament i col·lectivament elaborat”.

L’aparició de la Nova Classe en el camp polític: el Maig del 68

En declaracions i articles posteriors, Peter Drucker va exposar la idea que les turbulències “revolucionàries” del Maig del 1968, que van marcar tota una època, havien servit per obrir els canals d’accés a posicions directives en les activitats  econòmiques i polítiques als estudiants que no eren fills d’empresaris, o d’altres potentats. Ara podrien ocupar llocs de comandament en funció dels seus mèrits, i no segons la filiació familiar, como era habitual.

Era una interpretació força diferent de la de l’esquerra de l’època, que va considerar el Maig del 68 un assaig fallit de revolució popular, impulsat per “les forces de la cultura”, segons expressió habitual en els documents dels partits eurocomunistes. Això ens recorda que els que fan la historia no sempre saben per què fan el que fan.

L’any 2000 David Brooks, en el llibre Bobos en el paraiso. Ni hippis ni yuppies: un retrato de la nueva classe triunfadora (Bobos és la contracció de burgesos bohemis en anglès i en francès) explicava que els burgesos i el bohemis havien estat enfrontats durant tot el segle XIX. Els radicals dels anys 60, en canvi, estaven a favor de l’autoexpressió bohèmia, però al mateix temps eren meritocràtics. I en van treure profit quan el capital intel·lectual va començar a rebre una recompensa superior al capital físic, o quan ambdós capitals es van combinar. Però ho van fer conservant un estil de vida bohemi.

La Nova Classe es una Classe Creativa

Richard Florida va publicar la primera edició de La classe creativa el 2002, on cita l’economista Paul Romer i l’historiador Joel Makyr, que demostren que “la creativitat subjau a tots els avenços econòmics”. Dit en altres paraules, la creativitat crea valor.

Recordeu com s’han creat les que actualment són les empreses més grans del món, des d’Apple a Zara (que estableix una nova relació entre els clients i el disseny) passant per Facebook. La creativitat és una Força Productiva i, ara, s’ha convertit en predominant. És a dir, el capital, encara que segueix tenint un paper clau en l’organització de les empreses i de les finances, no és ja la principal Força Productiva. Per la qual cosa, la Classe Creativa s’està convertint en una classe dirigent, sense que puguem afirmar, per ara, que sigui una classe dominant.

Segons Richard Florida, la Classe Creativa està formada per dos segments: un nucli supercreatiu, on hi ha científics, dissenyadors, enginyers, etc., que l’any 1999 als Estats Units representava un 11% de la població activa, i els professionals creatius on hi ha executius d’empresa, sanitaris, advocats, financers, etc., que representava el 18%. És a dir, que en conjunt la classe creativa representava un 29%. De tota manera, alguns crítics qüestionen la inclusió dels professionals financers i dels polítics, entre d’altres, dins de la classe creativa.

Seguint amb l’anàlisi de Florida, la Classe Treballadora, que inclou treballadors de la mineria, la indústria, la construcció, el transport, etc., representava un 25%. La Classe de Serveis, que inclou restauració, neteja, vendes minoristes, treball administratiu, policia, militars no qualificats, etc., representava el 44%, i els Treballadors Agraris, amb agricultura, ramaderia, pesca, silvicultura, etc., el 3% restant. La Classe de Serveis sosté les activitats de la Classe Creativa, segons Florida.

En la Nova Classe Creativa podem veure que hi ha aspectes positius per al canvi social, però també negatius. La humanitat porta en el seu si elements contradictoris que van apareixent de diferents formes a mesura que els canvis se succeeixen. És una evolució complexa, ni simple ni lineal.
Sam Wetherell publicava a la revista Jacobin el 2017: “Richard Florida tenia raó quan va dir que ‘l’economia creativa’ és la nova forma del món. Però el seu desenvolupament no ha succeït com ell ho va imaginar. En lloc de llançar la humanitat a una nova fase de prosperitat, la nova economia simplement manté units els diferents elements del capitalisme tardà…”
La Nova Classe ens portarà a una Nova Societat?

La Nova Classe o Classe Creativa, o com vulguem denominar-la, està ocupant els llocs claus de la societat: per exemple, en els països avançats el 80% dels empresaris i els autònoms tenen formació superior (a Espanya són el 60%, és a dir, anem endarrerits, i això explica algunes de les coses que passen aquí). En la política, en la cultura, en els mitjans de comunicació, etc., aquest predomini és encara més accentuat. La resistència a la penetració de la Classe Creativa en tots els àmbits econòmics i socials explica en bona part la lluita dels que donen suport a Trump per evitar la consolidació en el poder d’aquesta nova classe, per exemple.

La Nova Classe està ocupant cada cop més espais, sí, però ocupa els espais existents, les institucions i estructures tal com són. La història funciona així: la nova Força Productiva, que impulsa nous grups socials, s’insereix en les estructures econòmiques i socials existents, abans de transformar-les. Arribarà aquesta Nova Classe, que està sorgint per tot arreu, a crear unes institucions econòmiques, socials i polítiques noves, que ens portin cap a una nova societat? I aquesta nova societat, serà millor? Pitjor? O simplement diferent?

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 49 = 55

Últimes notícies