HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLes paraules seran sempre lliures, Carme

Les paraules seran sempre lliures, Carme

Carme, havies de vindre este dissabte a Amposta a presentar els teus llibres Escrivim el futur amb tinta lila i Les paraules seran sempre lliures. Esperava amb candeletes el moment de retrobar-te i tornar-nos a abraçar com en els vells temps. Però en un nou escàndol t’han tornat a revocar el tercer grau, que et corresponia per tramitació penitenciària habitual, com també corresponia a tots els teus companys i companyes que han estat obligats i obligades a tornar al règim penitenciari més sever. Consideren que el règim de semillibertat és “prematuro” i “incompatible con los fines de la pena”. És a dir, que no han completat el càstig venjatiu i no toleren que seguiu pensant el mateix, o, traduït al seu llenguatge, que no estan en disposició de tolerar “que no os hayáis arrepentido de defender y de decir públicamente que deseáis una Cataluña independiente”. Que no us heu “convertit” suficientment, vaja.

No et perdonen. Hi ha “crims” que, intransigents com són, ni et perdonen ni es plantegen perdonar-te mai. Haver presidit l’Assemblea Nacional Catalana, impulsora juntament amb Òmnium Cultural, del procés pacífic cap a l’autodeterminació. Haver promogut durant la darrera dècada les més grans mobilitzacions mai vistes, mobilitzacions de gent i de consciències. Haver gosat cridar, al costat de Muriel Casals, “president, posi les urnes!”. Haver permès, ai!, que al Parlament de Catalunya es pogués parlar i debatre de tot; “de tot” vol dir fins i tot d’allò de què els poders de sempre no volen ni sentir-ne a parlar. Haver seguit pensant el mateix i defensar-ho, des de la presó o en els moments escadussers de sortida al carrer que t’han concedit. Són “crims” massa terribles per a les seues ments esquifides i tendencioses.

El Tribunal Constitucional té una especial predilecció per anul·lar o posar a la nevera lleis que emanen del Parlament que tu has presidit i que és la representació institucional dels catalans i les catalanes. “Aquí os damos magnánimamente un Parlamento para que decidáis lo que queráis, que luego nos encargaremos nosotros de anularlo o de cepillarlo” (recordem, sinó, què va passar amb l’últim Estatut, fins i tot quan ja havia estat votat pel poble). El que succeïx és que amb la repressió que han exercit sobre teu ha quedat demostrat que en realitat no estaven disposats a acceptar que decidíssem tot allò que volguéssem, i que ara és el Tribunal Constitucional qui marca de què es pot i de què no es pot parlar. D’allò que els remou l’estómac, ni un mot: muts i a la gàbia!

Sempre tenen un no a punt i una bona ració de repressió per a provar de fer-nos desistir. I la cínica dosi de sordesa i de poca vergonya per a fer cas omís quan des d’Amnistia Internacional clamen una i altra vegada contra l’empresonament injust de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per haver actuat com a líders socials de la lliure manifestació de les idees,  o quan des de múltiples instàncies internacionals els estan recordant que no és acceptable  que hi puga haver persones privades de llibertat o en exili forçat simplement per haver defensat pacíficament unes conviccions. Repressió, sempre repressió! Sobre qui siga i quan siga. Sobre càrrecs públics, sobre activistes socials, sobre gent com Paco Gas, alcalde de Roquetes, que dilluns afronta un procés judicial del qual segurament sortirà inhabilitat. Ens han acostumat a témer sempre el pitjor. La seua ofuscació fa que siguen previsibles. Possiblement alguns se senten cridats a la sacrosanta missió de mirar de salvar el Titànic del temut naufragi. Perquè qualsevol cosa que puga qüestionar, ni que siga de lluny, “la sacrosanta unidad de la pàtria” és vist com una amenaça que cal combatre amb totes les armes possibles, amb totes. Seguixen tenint al cap el seu “imperio”, que ja fa temps que se’ls va començar a escolar per l’aigüera.

Per una d’aquelles coses del destí, just el dia en què a tu et feien tornar a la presó de Wad-Ras i a Dolors Bassa a la de Puig de les Basses ens ha deixat Arcadi Oliveres, un altre gran lluitador. Ell, vosaltres, els altres i les altres sou referència i el vostre exemple ens il·lumina. Som molts i moltes els qui us tenim presents. I de manera molt especial els  teus antics companys i companyes, que dimarts, per enèsima vegada, no podíem contindre la nostra ràbia i el nostre dolor. “No en tenen mai prou, de venjança”, deia Ivonne. “No s’acabarà mai”, deia Lluïsa. “Un despropòsit darrere l’altre”, deia Maria. “Tot és tan trist”, deia Montse. “Costa traduir-ho en paraules”, deia Xavier.

Força, Carme! Perquè, com diu Cuixart, “mai no podran empresonar les idees”. Seguirem persistint perquè tampoc no puguen empresonar les persones portadores de les idees. I mentrestant no arriba el dia clar en què siga possible la llibertat, seguim exigint amnistia per al gran nombre de persones que s’han vist perseguides d’alguna manera pel simple fet d’haver pretès saber si la gent que habitem en este país el volíem independent: independent perquè pogués ser “políticament lliure, socialment just, econòmicament pròsper i espiritualment gloriós”, que per al benestar de les persones tant compta la part material com la part dels valors, la cultura, el civisme, el respecte i la solidaritat.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 2 =

Últimes notícies