Després d’una hora bona tortosina passada amb Josep Bayerri (tothom el coneix) i amb Miquel Àngel Pradilla (de Rossell, filòleg, professor a la URV, acadèmic a l’IEC i editor d’Onada de Benicarló), vaig dir-me: “On aniràs que el món pugui complaure’t?”.
Aviat ho vaig tenir clar: a les platges de l’Ampolla, en concret a la de les Avellanes, tocant al port, on havia estat altres vegades, una de les quals, el 2004, celebrant la derogació del transvasament de l’Ebre.
Vaig capbussar-me a les sagrades aigües, que regeneren cosa de no dir. Sortia del mar i em semblava estar curat de totes les miasmes, espasmes i mals orgasmes que l’estat d’alarma ens havia procurat. Eixugava la meva córpora al sol, jugava amb les onades que arribaven dolces a la platja, tan furioses en alta mar. I també em semblava -com deia el poeta Jorge Guillén- que El mundo está bien hecho, vers memorable que aquest home de la gran Generació de 1927 devia escriure en estat de transfiguració.
No m’estranya. És el que vaig sentir jo davant del mar de l’Ampolla, veient el braç oriental del delta, la serra del Montsià i com, sota el sol, tot vibrava d’una emoció humana i, de fet, superior. Algú, més enllà de l’evolució natural dels segles i dels mil·lenis, devia organitzar, a l’inici, tot aquell escenari.
M’agradava veure les senyores -joves o més granades- com entraven els seus prodigis corporals a les sagrades aigües i com, pel seu esclat d’esgarrifança, semblava que es produïa el miracle. Pel cel -com veles blanques- batien les ales un esbart de gavines; tothom pareixia posseït per un estat budista i tàntric i diria que ningú es mostrava angoixat pel pas del Pede Cat al Compli Cat.
Jo estava embadalit amb l’espectacle. I recordava els que se n’havien anat, com, entre tants, Manuel Pérez Bonfill, que tenia casa en aquest racó mariner, on potser per uns dies passava per alt les angúnies del franquisme.
I tractava de comprendre el que ens ha passat (distanciament, mans, mascareta) i el que, encara, ens continua passant, però també veia clar, sota la llum solar i aquest blau lluminós i espaterrant, que la nostra petita humanitat necessita com mai aquest espai marí d’amplituds, convençut, com deia Joan Maragall, que “quan van al mar els homes s’agermanen, quan tornen del mar mai més seran esclaus”.
I tornant del mar, també, arribava l’hora de la paella que, com altres comensals, vaig devorar a Casa David, on la fan molt bona i que va servir de contrapès material a aquesta petita flatulència poètica que em va inspirar quedar meditatiu davant del mar de mil somriures de l’Ampolla, com Homer veia el seu a la seva Grècia natal.
