Les epidèmies es transformen en pandèmies quan un virus nou, és a dir, que no ha circulat prèviament, es propaga de forma mundial. Si este virus es contagia amb molta facilitat entre les persones, no té encara remei en forma de vacuna i està envoltat de moltes incògnites, és lògic i fins i tot diríem aconsellable que es prenguen mesures preventives dràstiques per a evitar que un pic extraordinari d’infectats de risc -els grups de major risc són les persones d’edat avançada i les persones amb malalties cròniques o amb problemes d’immunitat- puga fer col·lapsar uns sistemes sanitaris que és obvi que no estan preparats per a atendre una allau de casos que requerisquen cures intensives, i encara menys després d’un cicle letal de retallades en el servei sanitari públic.
Este dijous, després de la constatació d’un focus d’infectats per coronavirus a Igualada, el govern de la Generalitat, esperonat també per la rigidesa de les mesures adoptades a Itàlia, va decidir activar el Procicat en fase 1 d’emergència i va prendre una determinació que suposa un punt d’inflexió importantíssim en les mesures de distanciament social adoptades esta setmana: el tancament de tots els centres educatius del país, sense excepcions.
Un tancament que arriba just després que ja es comencés a fer efectiva la paralització de l’activitat a la majoria d’equipaments socials municipals del territori i de la suspensió de tots els actes, celebracions, trobades i fòrums, amb uns nivells de prevenció que se situaven ja més enllà de la fase d’alerta decretada dimarts pel govern i que se situen en la línia del repte expressat solemnement este dijous pel president Torra: cal abaixar el ritme per a evitar el col·lapse del sistema sanitari.
No entrarem, com a argumentari, en el debat de si se n’ha fet o no un gra massa, començant pels mitjans de comunicació, fins a fer rodar una bola creixent que ja té un impacte potent en l’economia, ni farem la comparativa fàcil amb els afectats i les víctimes per altres virus o malalties amb les quals ja convivim i que, per tant, ja no tenen l’impacte mediàtic brutal i puntualment desproporcionat que està tenint el coronavirus. El que és poc discutible és que la nova pandèmia, amb un horitzó en què cal preveure els escenaris més pessimistes -com en tota gsetió del risc- ens aboca a una situació extraordinària que requerix una reacció excepcional, que incloga la valentia política -no només a l’hora d’aplicar restriccions sinó també de compensar-ne els efectes- però també, i molt especialment, la col·laboració, la responsabilitat, l’activació màxima del sentit social i la paciència de tothom.
Sense dramatitzar ni submergir-nos en un estat de psicosi col·lectiva, però des de la consciència que sembla evident que fer una aturada parcial és ara mateix la millor manera de contenir l’expansió del nou virus, guanyar temps per a gestionar-lo millor i combatre’l i evitar que ens veiem abocats a una crisi aguda de dimensions que potser sí que serien dramàtiques per al sistema públic de salut i els milions de ciutadans que hi estem encomanats.
