Diumenge passat vam tornar a ser al 8 de març, el Dia Internacional de les Dones Treballadores.
Cada any som més les dones que sortim al carrer per denunciar les desigualtats que persisteixen al llarg del temps i de les quals sempre n’hem patit les conseqüències. No hi ha dubte que s’ha avançat molt però, realment ens agrada el model de societat que tenim? No, llavors ens cal un canvi en la concepció de la societat en què vivim, hem de capgirar-la i sortir d’aquest món que es basa en valors exclusivament masculins, hem de donar-li una perspectiva femenina en què el centre siguin les persones, amb valors com el nostre entorn natural, la solidaritat, la sensibilitat, l’empatia, el diàleg, sí, molt de diàleg per fer front als conflictes defugint de la testosterona… amb aquestes maneres de fer femenines. I no estic parlant d’exclusió, perquè hi tenim cabuda els dos gèneres, tant homes com dones, i és que hi ha homes que tenen una sensibilitat de dona mentre hi ha dones que per fer-se un lloc al món han assumit rols d’autoritarisme masclista per ser respectades pels homes amb els quals competeixen.
Tota la lluita feta per les feministes que ens han precedit ha tingut els seus fruits i ens ha dut a una situació en què som iguals davant la llei, però aquest reconeixement del dret no ens garanteix la llibertat. No totes les dones poden dir que fan el que volen, n’hi ha moltes que, encara, se senten condicionades per la seua parella, per la seua família, pares, fills, o pel seu entorn.
Ara bé, algunes millores legislatives que s’han desenvolupat per protegir aquelles dones més vulnerables, les víctimes de les violències masclistes, com ara la nova llei de llibertat sexual, la coneguda com la reforma del “només sí és sí”, de vegades qüestionen les pròpies capacitats de la dona per estar on li correspon, tot i que hi trobem aquestes lleis com a conseqüència de la societat en què estem immerses.
Hem de deixar enrere el victimisme, aquest és el salt qualitatiu que hem de fer. Calia una visibilització que ja s’ha produït, una autoafirmació de la dona. I un element molt important és la conciliació de la vida laboral i la familiar, en què tots els membres de la família hi tinguin el seu rol. On no haguem de sentir cap dona que digui “el meu home m’ajuda molt”, que potser ell no viu a casa?, que no menja?, que no embruta?, que no és responsable de la cura de la llar? Defugim d’aquesta responsabilitat de la dona sobre les feines de la casa i anem cap a la corresponsabilitat, anem cap a la conciliació en tot.
Diumenge milions de dones vam sortir al carrer per reivindicar la igualtat de la dona. Per una banda penso que, per sort, vam poder veure que les més joves estan involucrades en aquesta lluita, però per una altra, potser no és per sort, potser s’hi veuen abocades pel masclisme més ranci que ha esclatat a la nostra societat amb l’aparició a l’escenari públic de l’extrema dreta i veuen que cal tornar a encetar una lluita ferotge perquè no ens treguin els nostres drets, que tant ens han costat d’aconseguir.
Que les reivindicacions de la dona no s’acabin el 8 de març. Fins que tinguem una igualtat efectiva, fem que cada dia sigui 8 de març!
