Si posem al cercador d’internet, les paraules: dones, polítiques, catalanes i espanyoles, els resultats de la cerca són poc esperançadors. El mateix cercador ens mostra diferents exemples quan anem posant les paraules. Dones polítiques sexis, guapes, amb estil, aquest són els exemples que surten, que ens dóna un reflex de quins són els cànons per valorar a les dones que estem en la política.
A nosaltres, les dones polítiques, només se’ns valora per l’estil, la imatge. Es publiquen rànquings on només es parla de la nostra manera de vestir (si repetim la mateixa brusa, la bossa de mà a conjunt) del pentinat que portem (si hem anat a la “pelu“), de si anem a la platja amb biquini o si ens mantenim dintre els cànons de bellesa actuals.
Us podeu imaginar si es valorés als nostres companys, polítics masculins, amb aquests barems?
Que en iniciar la part de la política d’un telenotícies, es parlés de la seua manera de vestir, de si va al gimnàs o no, o de quin tipus de banyador es posa per prendre el sol a la platja. A què això no passa?
Dintre de la Unió Europea, el govern espanyol, és el que més ministres dones té, de disset carteres, onze són ocupades per dones. Mentre, en els parlaments estatals, d’un 21% de presència femenina l’any 2003, s’ha augmentat fins a l’actual 30%. Les dades han millorat, però en tots els parlaments de la Unió els homes són majoria.
En canvi, no ens enganyem, aquest augment no s’ha donat perquè se’ns estiga valorant més per polítiques que per dones. Aquest augment de presència femenina, s’ha donat per l’auge dels governs progressistes, que fan de la paritat la seua bandera, i de les quotes obligades a les llistes electorals, així com l’obligació de les llistes cremallera. Realment és per la nostra vàlua, o per millorar aquesta imatge retrograda de la política.
Malgrat tot, com diu l’ONU, la participació de les dones en la política i la vida pública en igualtat és fonamental per arribar als Objectius de Desenvolupament Sostenible abans del 2030. Encara que les dades ens mostren que la paritat de gènere en la política, ara mateix és una utopia.
A més a més, les poques dones que hem pogut entrar en la política, sovint ens veiem menyspreades, de vegades de forma flagrant, havent de suportar tota classe de comentaris masclistes, tant dels nostres companys polítics com de la resta de conciutadans.
No obstant això, les dones polítiques ens rebel·lem contra aquest menyspreu. La nova generació de dones polítiques arribem trepitjant fort i demostrant la nostra vàlua.
Podríem fer una llista molt llarga anomenant-les totes, Yolanda Díaz (política més valorada segons l’últim baròmetre del CIS), Irene Montero, Ione Belarra, Jèssica Albiac, Ada Colau i d’altres.
Volem ser valorades per la nostra feina i vàlua, perquè realment ens mereixem estar-hi. Si passem per davant d’un company polític, que siga perquè ens ho mereixem i que no ho aconseguim per aquest afany de mostrar-se més tolerants, més progressistes, de pur màrqueting electoral o de les maleïdes llistes cremallera.
A banda de polítiques, som dones, som mares, som economistes, som administradores, som companyes, amb una empatia millor per poder afrontar els problemes.
Perquè estem aquí perquè ho valem, per treballar, per fer bé les coses, per fer polítiques en femení.
Quan tornem a escoltar l’expressió “per paritat” que siga perquè es reconeix la vàlua que tenim i el que podem aportar a la política, i no per meres operacions d’estètica electoral.
