Passen els anys, i com més gran em faig, més temor li tinc a la mort. Però no a la meua, sinó a la dels que estimo. No parem d’evolucionar, en tota mena de sentits i pràctiques, però segueixen sense preparar-nos per als comiats i, en conseqüència, aquest segueix sent un dels grans temes tabú que sobrevola la nostra societat. Què ho impossibilita? Malauradament, penso que una vegada més són els diners. Perquè de bons professionals n’hi ha i de sobres, però sense ales no poden volar. Per tant, cal dotar de més recursos l’àmbit de la psicologia i la salut mental. Si no prevenim, la condemna és automàtica. Dit això, us confessaré que per aquesta setmana no tenia tema per redactar aquest espai d’opinió. Però un cop la vida passa, i t’empeny a reaccionar. Aquesta setmana, el meu àngel de la guarda i una de les amistats més pures i vertaderes que tinc ha patit una pèrdua important, suposo que d’aquelles irreparables, i és per això que vull aprofitar aquestes línies per fer-li un humil reconeixement, tant a ella, com a la seua família, que sempre seran un exemple per a mi. Són d’aquelles persones que naixen per ser referents. Perquè us en feu una idea… mentre jo li deia que la situació era molt injusta, ella no parava de dir-me que no, que ‘al final no hi ha fets justos i injustos’, les coses passen i ja està. En qualsevol cas, jo soc exageradament tossut i segueixo pensant-ho, que és una merda i que és injust. Mai podré acceptar que persones que cuiden l’entorn, que l’estimen i l’abracen, que cuiden d’uns i dels altres (sense fer soroll), que no es posen amb res ni amb ningú, que no parlen per no ofendre, tot plegat no em permet acceptar que puguen ser escollides per un final tan precipitat. Com deia, ets de les persones més discretes i elegants que conec, però permet-me que públicament et done les gràcies per 30 anys enters de felicitat i amistat, i sobretot d’aprenentatge. Ets forta com ningú i una vegada més ens ho has demostrat. T’estimo, Alba.
