En termes històrics tres anys són insiginifcants. Però tres anys, en política catalana i espanyola donen per omplir centenars de llibres (de fet, així ha sigut). Malgrat que no n’és l’origen de tot plegat, l’1 d’octubre significa un punt de trencament que ha anat conduint a la situació actual: sense 1-O no hi ha moció de censura contra Rajoy; no hi ha doble cita electoral a Espanya; no hi haurien ni presos ni exiliats, ni un president de la Generalitat inhabilitat; no s’hauria descompost l’espai post-convergent… L’únic que no hauria canviat en el curs de la història és l’esclat de la pandèmia, malgrat que des de l’espiral de disbarats en la qual molts hi viuen, algú pugui tenir la temptació de culpar-ne els independentsites o el govern central.
Però tot i que hagin passat tantes coses, tot continua igual. Dit d’una altra manera: ningú s’ha mogut. La dreta espanyola, a banda d’afegir-se el prefix d’ultra, segueix abonada al ‘a por ellos’; l’esquerra espanyola, més pendent de fer servir els partits catalans pels seus interessos Monclovites que per fer una proposta per a Catalunya amb la qual començar el diàleg; els partits de l’oposició al Parlament, igual que el 2017, fent el joc a les seves respectives matrius de Madrid; i l’independentisme, que segueix encallat en el dia 2 d’octubre, quan va desaparèixer l’estratègia i la unitat. Encara que cada partit tingui la seva estratègia, degudament publicada i promocionada, són incompatibles. Perquè si apostes per la confrontació no esperis actitud de diàleg a l’altra banda. Si vols convèncer més gent, no encenguis els ànims només de la teva parròquia.
El desconcert, doncs, és monumental i això és el que en estos tres anys ha fet desconfiar de la política a tanta i tanta gent que l’1 d’octubre es van posar a l’altra banda del mur d’escuts i porres.
