Pilar Millán és nascuda a Ulldecona (1985) i és fundadora de l’empresa de turisme responsable Piks on Safari. Al 2017 decidix dixar temporalment la faena i anar de viatge a Tanzània, i el que havia de ser una escapada d’uns dies s’acaba convertint en un projecte de vida. Actualment viu entre Ulldecona i el país africà, promocionant el turisme sostenible, responsable i amb impacte positiu sobre la població local.
Pregunta: Parla’ns de com comença la teua relació amb Tanzània.
Resposta: Jo tenia la meua vida a Barcelona, treballava en una empresa vinculada al sector turístic. Arriba un dia, però, que et comencen a fallar coses vitals, importants, i és quan decidixo fer un gran viatge. Al començament marxo amb amigues cap a Tanzània, on vam estar-nos unes setmanes descobrint el país. Però quan elles tornen a casa, jo em vaig quedar uns mesos fent un voluntariat, i al final el que havia de ser un mes i mig, acaba sent més de mig any de viatge.
P: Viatjaves sola… Vas tenir temor en algun moment?
R: No, em vaig adonar prompte que eren tot temors infundades. Lo que expliquem avui d’Àfrica no té res a veure amb la realitat: em vaig anar enganxant poc a poc al nou model social que anava descobrint. Vaig viure amb una noia i, a canvi, jo l’ajudava en algunes tasques, per exemple. La gent era fantàstica, m’obrien les portes de casa i cada vegada m’anava quadrant menys la vida que portava a Barcelona.
P: Encara, avui en dia, a Occident tenim una mirada molt estereotipada sobre el continent africà. Viure-hi, submergir-te en la cultura, suposo que et fa deconstruir estos tòpics.
R: Una deconstrucció total, en tots els aspectes. Una de les coses que més em va atrapar va ser la llibertat. Vaig passar d’una societat que tot t’ho marca, tot t’ho diu, en què tot està estipulat, a viure en una societat en què jo no entenia res i ells tampoc de mi. I vaig descobrir que la llibertat absoluta existix, però que també ve acompanyada d’una responsabilitat molt gran, perquè et convertixes en amo de tot el teu temps, i això és molt fort. Aquí no ens passa, part del teu dia l’has de dedicar a la feina, a la parella… Acabes posant la vida en pilot automàtic, t’abandones una mica i penses que és el que t’ha tocat i ja està. Recordo que, quan vaig tornar després de la primera estada a Tanzània, em van oferir una nova plaça a la feina, però em vaig adonar que no era capaç de tornar a tancar-me durant vuit hores al dia a una oficina. Llavors vaig decidir continuar viatjant per Àfrica, on acabo coneixent a Henry, el meu marit, i decidixo quedar-m’hi.
P: A partir d’estos viatges, naix Piks on Safari.
R: Sí. La gent d’Ulldecona sabia que marxava, i jo volia explicar una realitat diferent a la que estem acostumats a veure sobre Àfrica. Quan començo el meu viatge, creo un compte d’Instagram, i poc a poc la gent es va interessant pels llocs que vaig visitant a través de la finestra que vaig obrir a les xarxes,i així sorgix Piks on Safari. Jo sempre m’havia dedicat al turisme i volia mostrar una part d’Àfrica que no apareix als nostres relats sobre el continent, donar a conèixer projectes nascuts a Tanzània i sobretot treballar perquè el turisme que visita el país tinga un impacte positiu en les comunitats locals.
P: Recentment hem vist un auge del turisme de voluntariat. Compartixes este model?
R: Jo vaig començar coneixent Tanzània a través d’un voluntariat, però després d’estar vivint allà, la meua visió va canviar totalment, perquè t’adones de moltes coses que hi ha al darrere d’este tipus de voluntariat, del voluntourism.
P: Com, per exemple?
R: En el meu cas, jo estava de voluntària en un orfenat, que és el més típic. I em van oferir donar classes d’anglès als xiquets, però jo no volia, perquè no sóc mestra. El fet que jo sàpiga parlar un idioma no és suficient perquè puga donar classe, perquè no sé com fer-ho i tampoc conec la història del país o quines són les necessitats d’aprenentatge d’aquell grup. El que acaba passant al turisme de voluntariat és que tu hi vas, fas el voluntariat, l’empresa que el gestiona cobra molts diners i ningú de la comunitat acaba veient ni un cèntim. Si la teua petjada no fa que canviï res en aquell lloc, clarament és un negoci.
P: I que acaba perpetuant el model colonial…
R: El concepte “salvador blanc” és una realitat, avui en dia. Ho estem perpetuant a través de les xarxes, amb les típiques fotos on apareix una persona famosa envoltada de xiquets africans i que molts imiten després als seus perfils. S’està fent per un benefici personal, senzillament, i no per a ajudar de veritat una comunitat. I per desgràcia és un model que està molt arrelat, però jo crec que sorgix també per la falta d’informació que hi ha al darrere d’estes estructures de voluntaris.
P: Si estem convençuts d’anar a col·laborar amb alguna comunitat, què recomanes?
R: Primer, que viatgen. Que coneguen les necessitats del país on volen anar a fer el voluntariat, que hi posen context, que puguen treballar al costat de projectes desenvolupats des d’allí i que tinguen un impacte positiu en la comunitat local. Una de les qüestions que a mi m’agrada remarcar és que es puguen trencar estereotips, per la banda dels turistes que coneixen Tanzània, però que també se n’enriquisca tothom.
P: Que es trenquen estereotips per les dos bandes?
R: Efectivament, perquè també les comunitats africanes tenen una visió del nord global que no és real, i que sorgix també d’este efecte colonitzador. Pensen que tenim molts diners, que tothom és ric. Llavors, quan s’explica com es viu aquí, la realitat, se’ls desmunta el mite. I m’agrada este intercanvi cultural, perquè així també s’emporten noves visions les persones que no poden sortir del seu país i no només els que es poden permetre viatjar.
 i és fundadora de l’empresa de turisme responsable Piks on Safari){kind=link}